A la manera de Ciceró

Després de 37 cursos escolars trepitjant les aules, milers d’alumnes, innombrables hores de correcció, infinites reunions i massa lleis d’Educació, avui, dia 30 de juny del 2023, em jubilo. He estat durant tots aquests anys treballant com a professora de llatí, grec. Com? Encara es fa llatí i grec als instituts? I per a què serveixen? Quousque tandem, diria Ciceró: fins quan perviuran aquests interrogants? El verb jubilar-se deriva del llatí iubilare, que significa ‘alegrar-se’, però no sento plena alegria perquè deixo les aules en un estat crític. Els instituts estan massa plens d’alumnes desmotivats, enganxats a les xarxes, mancats dels valors de l’esforç i la responsabilitat. Com es pot plantar en un camp erm? Quina seria la fórmula màgica per aconseguir despertar els seus talents, i poder crear l’experiència de l’aprenentatge? La impotència tenyeix de cert desànim la meva jubilació. O tempora, o mores!, diria de nou Ciceró: quins temps, vivim! A on hem anat a parar? Sento la necessitat d’esbombar aquesta situació que afecta el professorat en general, i de manera especial els professors d’humanitats. Una realitat que mai podré deixar de banda, malgrat el meu jubileu.