La revolució de les coses quotidianes

Ara mateix, portar a l’aula les coses essencials és el més revolucionari. En un moment en què els valors de sempre estan en crisi i les relacions i les referències són efímeres, és urgent recuperar l’imprescindible. Desestressar els temps perquè l’alumnat es pugui expressar en un espai de respecte; escoltar-nos amb els ulls; transformar en acollidor un espai institucional que inspira hostilitat perquè de forma estructural uniformitza, dificulta l’autenticitat i llegeix com un desafiament l’expressió dels cossos que es mouen en la incomoditat de les cadires d’escola; repartir responsabilitats afectives elevant la interdependència i la fortalesa de les vulnerabilitats personals; assaborir el gust per les coses ben fetes o posar en valor la col·lectivitat i el llegat per a la construcció de la identitat. Les coses de sempre que, potser per això, tendeixen a tornar-se invisibles i ja fa temps que el seu oblit suporta conseqüències tan terribles com que les autolesions per alleujar el dolor de les ànimes més joves són massa freqüents. No podem deslligar l’ensenyar a fer de l’ensenyar a ser. No podem ensenyar a ser sense vincular-nos. No podem vincular-nos sense fer pauses i silencis. La revolució de les coses quotidianes té a veure amb humanitzar els processos d’ensenyament-aprenentatge, el que s’anomena posar la vida al centre dels centres, posar en valor la cura, que possibilita que les tasques productives arribin a ser i tinguin el segell de qualitat humana.