Llegeixo a la revista El Temps un article de Miquel Baixauli en què explica que Breton li va dir a Buñuel el 1955 que l’escàndol ja no existia. Això és exactament el que continua passant avui. En una associació cultural de Barcelona anomenada Que bonica és Barcelona vaig sentir en una taula prop d’un brollador, amb accent català occidental, que una senyora li deia a una altra: “Gràcies a Que bonica és Barcelona!, que mos dona de menjar.” A uns els dona menjar, a uns altres els serveix de trampolí per a la política i a altres els permet sentir-se importants, i ningú no s’escandalitza. Continuant amb Barcelona, sento que una emigrant li diu a una altra que li van demanar 900 euros per una habitació al barri de Sants. No puc evitar preguntar, perquè la conversa és tan a prop meu que implícitament me’n fan partícip. Em diuen que no és cap acudit, que és veritat. Em ve al cap la lletra d’una cançó en espanyol: “Es preferible reír que llorar...” El que passa és que hi ha tanta gent que no arriba a final de mes i tants que se les empesquen per fer el dròpol amb la subvenció pública, que riure seria un sarcasme quan no decididament cinisme. Espero que ens salvi el rock-and-roll. Endavant Sau, Sopa, endavant Gossos, Guns N’Roses, AC/DC i Metallica, The Clash i Tina Turner. Encara que els seus intèrprets tinguin 90 anys i altres siguin morts, el rock sempre és jove. Així que endavant les atxes! (que són els ciris, que cap prudent s’espanti).