El darrer servei de Carme Junyent?

El 21 de gener del 2021 aquest diari em publicava la carta “El català, a l’UCI”, on feia una crida als lectors a promoure accions als seus pobles per a millorar l’ús social del català arreu. El 15 de juny del 2022 en una altra carta, “Més taules”, em referia al ple del mes de desembre del 2021 de l’Ajuntament del meu poble en què s’havia aprovat la constitució d’una taula de català amb aquest objectiu. I en la mateixa carta deia: “En el darrer FAQS de TV3 la veu profètica de Carme Junyent ens tornava a recordar que els parlants de les llengües ja desaparegudes mai van ser conscients del seu procés fins que la mort ja no tenia remei.” Titllada de pessimista per molts, només cal seguir les dades que es van publicant i constatar com, per exemple, aquests dies la Generalitat de Catalunya ha penjat una pancarta amb una cridanera falta ortogràfica i que la taula de català de l’Ajuntament del meu poble –un any i mig després– encara s’ha de parar perquè sempre hi ha qüestions “més prioritàries”. Ens ha colpit la notícia de la mort de Carme Junyent, que ens deixa el llegat del seu esperit independent i dels seus llibres al servei de les llengües, el principal signe d’identitat dels pobles. Com passa a vegades, potser la força de la seva absència ens ajudarà a remoure les consciències de tothom –institucions, entitats i ciutadania– i farà un darrer servei a la seva estimada llengua catalana. Ens hi posem d’una vegada o ens conformem amb la mort lenta?