Dret de cuixa

Es parla de la violència contra les dones com el dimoni escuat, una lacra de la societat –fins aquí, res a objectar–, i alhora se’n fa tema de capçalera ineludible, com si fos fascinant fer-ho, i obligatori, quan es pretén entretenir aquesta mateixa societat amb novel·la o versió cinematogràfica de preteses recreacions d’altres èpoques històriques. No hi ha adaptació cinematogràfica de novel·la històrica d’època medieval que no comenci amb una escena violenta contra una dona. Sembla que si no hi surt no pugui ser fidel a l’època i no tingui ganxo. A La catedral del mar (pel·lícula) hi surt una escena esgarrifosa que és tan difícil que fos normal al segle XIV com avui dia. No dic que no existís, però em sembla que no és adequat ni posar-la de capçalera ni tractar-la tan cruament, ni fer-ne senyera d’una època que en moltes coses no era tan diferent de totes les altres èpoques, incloent-hi la nostra. A més a més, com a medievalista, la meva conclusió sobre el “dret de cuixa” és que no va ser cap norma ni costum establert a la Catalunya central d’aquells temps, i que iniciar el guió amb aquesta anomalia, potser més pròpia d’altres temps, més llunyans o no tant, i d’altres geografies, només s’entén per la dinàmica d’estigmatització d’una època, la medieval, i la mala fe fent gala d’una morbositat gratuïta i enganyosa.