No hi ha dret!

Destrossar una vida, a Espanya, val com a molt 14 anys de presó (15 - 1). Catorze anys (seran alguns menys) mantingut per la ciutadania. Amb un munt de drets i no tants deures, aquest salvatge (Ángel Boza, membre de La Manada) podrà segurament anar al gimnàs, banyar-se a la piscina, veure TV de pagament, obtenir facilitats per estudiar una carrera, fruir de vis-a-vis i permisos extra per bona (¡?) conducta, menjar marisc per cap d’any... gratuïtament. Mentrestant, la seva víctima seguirà vivint traumatitzada, esperant –desesperada i desesperançada– el moment que els seus botxins finalitzin una condemna infinitament menor que la de la noia que ells van convertir en presa per satisfer els seus instints diabòlics. És la justícia que tenim/patim: més tova que el dentifrici, per més que molts advocats, juristes, periodistes, educadors o polítics s’entestin a qualificar-la d’“humanista”. Què té d’humana una llei que aparentment presta més mitjans i atenció a rehabilitar els delinqüents que a rescabalar les víctimes?