Estafes legals

Sense preàmbul, rebem una amenaça de multa pel fet de conservar una uralita al terrat de casa nostra –del 1918–. De bona fe, acatem. Contracte d’un arquitecte –un preu– i l’empresa –un galimaties–. La broma, 26.000 euros. El propietari, periodista i escriptor jubilat que paga tots els impostos. La píndola, una subvenció important de la Generalitat. Caiem al parany i mirem la promesa de subvenció. Però és per obra pressupostada, no pas feta! La convocatòria surt just acabada l’obra. Res a fer. L’arquitecte, ni idea, nosaltres, tampoc. Provem d’obtenir la de l’Ajuntament per rehabilitació –màxim 1.000 euros–. Una misèria. La paperassa, per via digital. Al cap de dos mesos responen que la sol·licitud no és viable. És sabut que l’amiant no és sostenible. Si de cas, un certificat d’eficiència energètica, però això ja és diferent. Per a més informació, es pot demanar cita prèvia a l’oficina de Rehabilitació. Resultat, dos minuts al vestíbul. La buròcrata –qui va enviar la resolució– no pot afegir res a la resposta oficial. Els buròcrates executen, no pensen. Una estafa legal que representa molt més que el sou anual del propietari. Els ciutadans complim. L’administració se’ns rifa.