Tot arribarà

Tinc la constel·lació de Cassiopea als meus peus. Ho sé perquè dia rere dia vaig a dormir amb la sensació de viure envoltada d’individus que encara deambulen estabornits per l’ona expansiva de les bombes de l’Ebre. Amb tres molins a cada mà, no tenen ni ofici ni benefici i tenen una existència identificable amb un conjunt buit com aquell que mira aparadors durant hores sense veure absolutament res. La vida se’ls fuma, se’ls esnifa o se’ls punxa i ni se n’adonen. A l’altra banda del planeta, un home i una dona s’agraden i busquen la calma. Però no van al llit. Tenen por. No saben ben bé per què, però es frenen. El desig que neix de la bellesa no és un problema, i l’amor creix a còpia de moments compartits i de gestos afectius mutus. Però l’horitzontalitat els fa pànic, com si de cop i volta tot allò que han construït en poc temps s’hagués d’esfondrar com un castell de naips. Els adults tenim una inseguretat que ens devora, un pes vital que ens estaca els peus al ciment. Em ve al cap la cançó Oniria e Insomnia dels LOL: “Oniria encuentra a Insomnia, los dos conectan bien. Quizás en otra vida fueron un mismo ser. Atrévete a acompañarme: vamos a andar por los cables.” I caminen en paral·lel, de costat, sense creuar-se ni fondre’s en cap moment. No tenen pressa, cap ni una. I en paral·lel els estranya que, sent com són, no se’ls mengi cap mena d’urgència. Potser aquesta és una de les claus de la vida, conclouen: no precipitar-se. I es garanteixen que tot arribarà, o no. Però a la manera oriental opten per gaudir del gerundi, mentre duri, i oblidar-se bastant del terme final.