Opinió

Som 10 milions

El preu de l’oportunisme

L’única manera de fer canviar de parer el votant rural és revisant l’agenda i trobant-li més forats

La campanya electoral d’unes catalanes és, per a bona part de la Catalunya interior, aquell període de temps –més freqüent del que molts voldrien– en què les persones amb americana que apareixen cada dia a la televisió decideixen sortir a pasturar fora de les grans ciutats. Quan han passat les eleccions, però, l’acció s’allunya de nou de les zones rurals, que tornen a ser un escenari més que puntual de la vida política catalana.

De tot això, els periodistes comarcals en som testimonis objectius. En els últims anys, la majoria de les carreteres que comuniquen el centre del país amb Barcelona han millorat. Anar-hi per carretera és més ràpid que mai, i això implica que qui hi viu té més a prop els serveis de les capitals properes, però també hauria de servir perquè qui, sobre el paper, treballa pel territori des de la ciutat també tingui més facilitats per acostar-se als pobles.

A ningú li hauria de sorprendre que la realitat és lluny d’això últim. I no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Els consellers de la Generalitat trepitgen territori quan tenen un regal sota el braç. Si no el tenen i els ve de pas, a vegades, s’hi aturen. Però, quan això passa, els periodistes ho tenim més aviat magre per treure’n algun titular llaminer o, simplement, un fet que sigui nou, que no s’hagi explicat o que aporti matisos a la informació que l’audiència tenia abans de la visita de l’honorable. Una notícia, vaja. I crec que no demanem gaire.

Per això, els periodistes ens freguem les mans cada cop que rebem una convocatòria per una visita d’un conseller. Per això, tenim bateries de preguntes a punt per quan arriben aquests dies (sovint, de tot, menys del tema que venen a presentar). I, per això, ens bull la sang quan ens assabentem per les xarxes que un conseller ha vingut a la zona o quan se’ns deixa clar prèviament que qui surt a la palestra no acceptarà preguntes que no siguin estrictament del que ve a anunciar.

Tu pots triar anar a veure l’àvia un cop a l’any. I, abans d’anar-hi, has de tenir clar que l’àvia tindrà moltes coses a dir-te. I també has d’assumir que un dels temes que posarà sobre la taula és que la vas a veure poc i que li agradaria veure’t més. Tu no li demanaràs mai a l’àvia que et voti. La vostra relació no va d’això. Però saps que, a poc a poc, t’estàs allunyant d’ella. I això no us fa cap bé, ni a tu ni a ella. L’àvia mai et fallarà, perquè és l’àvia i sempre que la necessitis hi serà. Però amb el votant no es pot estirar tant la corda. Perquè el votant té altres nets. El problema és que cap d’ells el ve a veure, fora d’eleccions. Per això a les zones rurals el desencant és cada vegada més generalitzat quan arriben les catalanes. Per això la decisió cada cop és més difícil. Perquè amb la televisió no n’hi ha prou. I, aquests dies, a l’àvia li explicaràs de totes les maneres possibles que no l’has visitat més perquè tenies molta feina, però faràs bé de no fer-te gaire pesat i assimilar que l’única manera de fer-la canviar de parer és revisant la teva agenda i fent-li més forats. Amb i sense urnes pel mig.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.