‘Let's do the balconing, baby'

La sensació d'aquest estiu, com ja sap el lector informat, ha estat el balconing, esport de risc originari de les illes Balears i Pitiüses. Es tracta d'una modalitat de salt lliure que es practica des del balcó d'una habitació d'hotel a un altre, o preferentment des del balcó de la mateixa habitació a la piscina de l'hotel, per part de ciutadans estrangers en estada de vacances (guiris, per abreujar) convenientment macerats en alcohol de garrafa. El resultat és prou conegut: sis morts al llarg d'aquest estiu, l'últim tot just abans-d'ahir, en un hotel d'Eivissa.

Hem de dir que l'única novetat strictu sensu que ofereix el balconing és el nom, perquè la pràctica ja és antiga: tant és així que a Mallorca comptem amb una copiosa tradició de turistes que es fan mal, a causa sobretot d'una exposició massa prolongada a les radiacions solars, combinada amb una absorció massiva de vapors etílics. Els amables turistes no sempre es maten, per fortuna: en una gran quantitat de casos únicament es tornen idiotes, tot i que quan això succeeix és difícil notar la diferència. Pel que fa al balconing pròpiament dit, sembla que els seus orígens es remunten a una calorosa tarda d'agost de començaments dels vuitanta, quan a un hotel de dues estrelles de s'Arenal un jove enamoradís va intentar saltar d'un balcó a un altre per espiar les noies de l'habitació del costat mentre es dutxaven. L'auge que actualment experimenta aquesta pràctica ja no té res a veure amb sentiments tan nobles, sinó amb les noves tecnologies i les xarxes socials: la gràcia no tan sols és saltar, sinó que hi hagi un col·lega que gravi la proesa amb el mòbil per poder penjar després les imatges a internet (si l'atleta es trenca la crisma, no cal dir que obté més audiència).

Què volen? Al cap i a la fi ja són dècades de turisme de borratxera, com el va batejar la consellera Tura, i arriba que els bons costums es consoliden. En vista de l'afició que desperta el tema, faig una proposta que em sembla coherent amb la mentalitat del sector turístic, i que no és altra que convertir el balconing en negoci. En lloc de saltar com ara, de forma assilvestrada i sense solta ni volta, els amants del balconing podrien fer-ho en un horari establert, a fi que hi pogués assistir públic. Aquest pagaria una entrada o ensenyaria la polsereta del tot inclòs, i a canvi rebria un val per a una galleda de sis litres de sangria i un plàstic per protegir-se dels esquitxos quan un salt sortís malament. Els torns estarien oberts a la incorporació de nous voluntaris, que podrien presentar-se després d'ingerir la galleda de sangria. D'aquesta manera els saltadors rebrien l'escalf del públic en directe, i a canvi proporcionarien estones inoblidables d'oci familiar. Si jo tingués un hotel a prop del Balneari 6, no m'ho pensaria dues vegades.