Elogi dels diners
“Diners fan bregues e remors”, deia Anselm Turmeda per allà l'Edat Mitjana. Una veritat que es podia haver cantat la passada assemblea general del Barça. Tant se val com de bé ho hagués fet l'anterior junta. Una maniobra orquestrada pels sectors més rancis porta Joan Laporta davant dels tribunals setmanes abans de les eleccions que segurament l'haurien fet entrar al Parlament. No és nou. A Jordi Pujol li van fer una cosa semblant amb el cas de Banca Catalana. Als polítics d'Esquerra Republicana de Catalunya dia sí i dia també se'ls acusa de fer voleiar la senyera per a poder viure de la política. I a Pasqual Maragall, com més esmolava el seu perfil catalanista, més es recordaven els càrrecs del seu germà. Malgrat que hagin estat veritat o no aquests casos, això ho diu la lentíssima justícia, el més important no és condemnar qui sigui, sinó que arreli l'equació que sobiranisme és igual a corrupció, tot oblidant que els altres tampoc no estan lliures de tirar gaires pedres. En tot cas es vol grapar damunt de les opcions polítiques catalanes l'etiqueta groga de corrupció, com si els militants de bases, els simpatitzants i els votants també fossin empestats. Però a manca d'arguments per a enfonsar un sobiranisme íntegrament democràtic, bona arma és la calúmnia, perquè és fàcil de llançar, lenta de contrarestar, i sempre en queda alguna cosa.
