Articles

L'endemà del dissabte

Festes.

Dilluns passat a La Vanguardia, Màrius Serra va comentar el fenomen interessant de les megaestrelles nord-americanes que han actuat, per unes remuneracions gens negligibles, a les festes de Cap d'Any dels fills del coronel Gaddafi. Per exemple, per un breu espectacle poc espectacular fet el 2009, la Beyoncé –de la qual no es pot pas dir que tingui problemes per arribar a finals de mes– va cobrar 2 milions de dòlars. Ara que Gaddafi père està delmant els propis súbdits a pler, a Beyoncé i companyia els ha faltat temps per llançar els honoraris tacadets de sang a la primera ONG que alci la mà.

Revoltes.

Ben mirat, les revoltes àrabs actuals han fet que tots els occidentals hàgim quedat amb un pam de nas. Els primers dos règims enderrocats, els de Tunísia i Egipte, van tenir el suport a ultrança dels nostres governs, que ja no saben cap a on mirar: una actitud hipòcrita que l'esquerra europea no ha trigat a assenyalar. Però, i la hipocresia de l'esquerra, amb Gaddafi? El 1972, quan aquest va lloar l'Exèrcit Roig Japonès per haver crivellat 26 passatgers a l'aeroport de Tel Aviv; quan va donar diners al moviment Setembre Negre (que va cometre la matança d'atletes israelians a Munic, el mateix any); quan va celebrar l'assassinat de 19 persones, incloent-hi un nen, als aeroports de Roma i Viena el 1985 (comeses pel grup Abu Nidal als taulells d'El-Al) els diguem-ne esquerranosos de tot Europa el van aplaudir amb ganes i en algun cas, com el del Revolutionary Workers' Party a Anglaterra –el diari del qual va ser finançat íntegrament per Gaddafi–, hi van establir uns lligams estrets.

Guerres.

Però als rebels libis, com als seus homòlegs tunisians i egipcis, ja no els interessa gaire, pel que es veu, la vella cançó de l'esquerra europea segons la qual la culpa de tots els mals dels àrabs són els ianquis i els jueus; al contrari, han decidit que la culpa principal és dels propis líders. Bingo. Potser és simptomàtic dels nous vents que bufen que el vídeo més vist a You Tube als països àrabs (Gaddafi Rap) és l'obra d'un jove israelià. Els seus fans deuen haver conclòs que no és el mateix un israelià que l'Estat d'Israel. Que no es pot confondre un ciutadà amb el seu govern. De fet, fa setmanes que un munt d'àrabs joves han arriscat –o estan arriscant– les pròpies vides, per demostrar precisament això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.