i ara què, urbanita?
35 anys de la mort d'Oriol Solé Sugranyes
Només un acte en una petita llibreria de Granollers va evocar el final del militant del MIL
Aquests dies he sentit repetida la frase atribuïda a Al Capone, que surt al film Scarface: “Si volen detenir l'autèntica màfia vagin a Wall Street”. Segurament ara no els hi trobaríem, perquè deuen estar camuflats en despatxos domiciliats en paradisos fiscals, en trames bigarrades d'advocats i polítics. Mentre els ingenus s'autoconvoquen a places de les ciutats, la cobdícia es manté inalterable. No és cap notícia. Més o menys és la història de sempre, transversal a ideologies i organitzacions. Qui ho vulgui arreglar, tindrà feina...
Fa poques setmanes es va celebrar el 35 aniversari de la mort d'Oriol Solé Sugranyes, abatut per un guàrdia civil quan s'acabava de rendir a pocs metres de la frontera francesa, en un cim de la muntanya d'Atalozti. Oriol havia participat en la fuga massiva de la presó de Segòvia organitzada per ETA. La planificació excel·lent va permetre la sortida de gairebé tots els presos del penal, 24 bascos i 5 catalans. Un error incomprensible en la cita del mugalari (guia) va provocar que el camió on viatjaven amagats quedés penjat i una assemblea precipitada va decidir tirar-se a la muntanya per arribar a una frontera, que des de Burguete era pròxima.
Els evadits van ser localitzats per la policia i l'exèrcit després d'una nit aspra de tirotejos, ferits greus i, finalment, la mort d'Oriol Solé de dos trets. És una història més o menys coneguda, però arxivada. El 1981 Imanol Uribe va fer una bona pel·lícula, tot i que la interpretació d'Ovidi Montllor en el paper d'Oriol no va ser gaire inspirada. Només un acte en una llibreria alternativa de Granollers ha recordat aquests dies el final del militant del MIL. En una taula rodona posterior a l'emissió del film, Carles Garcia Solé –un dels cinc fugats que van arribar a França després d'una odissea– va reivindicar l'èxit de l'operació, tot i la mort i la captura de la majoria dels evadits ben a prop de la llibertat. Potser caldria no oblidar tan ràpid. És un consell per evitar els excessos fraudulents de l'amnèsia.
