«Confiança» és contrari a «bufó»

La resposta d'en Pep a la victòria a Màlaga, on la premsa andalusa reconeixia i s'admirava pel joc dels nanos del planter, a banda de la felicitació per la consecució de la lliga, va ser que tot radicava en la confiança. En la trajectòria i política esportiva, així com en el futbol entès com un esport, un espectacle que segueixen centenars de milions de persones arreu del món, convertint-se així en un fet social d'abast universal.

En Sergi Roberto, va dir en Pep, el tindrem molts anys amb nosaltres i va dir d'ell que tenia el cap al seu lloc. Confiança en l'equip de formadors de la Masia, en els entrenadors, en els valors del club. En tot aquest món excels, però, falla un sector dels aficionats culers que no s'adonen que rient les gràcies dels bufons dels medis de Madrid els engreixen amb audiències i ressò. I aquí s'equivoquen de dalt a baix. Els bufons feien riure els reis i l'aristocràcia en el món medieval, però mai no se'ls prenia seriosament.

Confiança és llegir o assabentar-se que a Madrid hi ha gent correcta, no histriònica ni delirant que és una punta de llança per convertir el Madrid en un equip de futbol, important i històric, que ha d'assumir els valors de la democràcia en el seu sentit més ampli, això és, mans netes, accés als arxius, veritable participació electoral i sortir del caudillismo d'arrel autoritària o ara pel poder dels diners. És morbós, és divertit veure o llegir aquests delirants personatges que fem famosos a Zona Zàping o en els resums de notícies, però alhora caiem en el seu esquer. Piquem l'ham. Pensem que darrere aquesta gent hi ha conspicus personatges que darrere el nostre morbós xafardeig en viuen. Vaig parlar amb un d'aquests individus i em va confessar que no li agradava gaire ni el futbol, i encara més, era poc del Madrid, però que gràcies a fer sempre el carallot bufó vivia com un rei. I tothom sap que per esperit i història Catalunya no és monàrquica.