El meu vot, el meu capital

A meitat dels anys setanta del segle passat, quan els partits polítics eren il·legals però tolerats, el PSUC va decorar les parets amb un cartell amb dues mans i una frase: “les meves mans, el meu capital”. Avui, potser seria instructiu fer-ne un altre que mostrés unes mans i una papereta electoral que digués: “el meu vot, el meu capital”. Ara que tot fa pensar que per enèsima vegada els partits es plantegen dotar Catalunya d'una llei electoral que compleixi un mandat estatutari que fa més de trenta anys que està pendent, és bon moment per reivindicar la transcendència del vot, malgrat que veus desencantades puguin creure que és un formalisme inútil.

El nostre capital democràtic es posa en valor cada quatre anys, i interessa a tots els ciutadans que ho faci amb la millor de les rendibilitats. Per això, la futura i hipotètica llei electoral catalana hauria d'intentar complir amb tres grans principis: el de la igualtat, el de la proximitat i el de la llibertat. Igualtat en el valor del vot, per complir la màxima d'una persona un vot igual. Després de superar fa un segle el vot censatari, seria un gran avenç. L'equilibri territorial del país és un objectiu que es pot i s'ha de perseguir per altres vies que no siguin la de reproduir l'absurd que al Parlament hi hagi diputats que representen el triple de ciutadans que un company d'escó. Proximitat amb l'elegit, per fer-ne un control més directe, el que segurament s'ha de traduir en circumscripcions més petites, circumstància que també faria possible campanyes assequibles per candidats independents. I llibertat en l'elecció, el que implica llistes obertes per poder triar entre els noms que tenen el suport dels diversos partits.

Fins ara, hem passat amb molt menys i els vots dels catalans han mantingut una escala de valors massa dispar. Tampoc és que com a nació hàgim fet un paper gaire galdós en incomplir tenaçment el nostre propi estatut en una cosa tan essencial com la llei que regula el vot. D'acord que els partits tenen també els seus legítims interessos dibuixats en un mapa d'influències que intenten salvaguardar, però potser que no vulguem competir pel rècord en incompetència democràtica; deixem que sigui Bèlgica, amb un any sense govern, qui figuri en el Guinness.