L'enigmàtica Golubeva

Al diari Liberation de divendres passat, s'hi podia llegir aquesta nota necrològica: “Nastya i Leos, la seva família i els seus amics, tenen la profunda tristesa d'anunciar la desaparició de Katerina Golubeva.” No vaig dubtar si es tractava de l'actriu perquè s'hi reproduïa una foto del seu rostre, on destacaven els ulls d'un blau malenconiós i la blancor extrema de la pell. A sota del nom de l'actriu d'origen rus, que només tenia 44 anys, s'informava del dia i el lloc de l'enterrament al cementiri de Père-Lachaise. Una mica més avall hi havia aquesta cita de Musil: “Jo crec que la bellesa, diu Ulrich, no és altra cosa que l'expressió del fet que una cosa ha sigut estimada. Tota bellesa de l'art o del món té el seu origen en el poder de retornar un amor intel·ligible.” Mentre em preguntava qui deu ser Nastya, vaig suposar que aquesta idea sobre la bellesa com a resposta a l'amor, citada a la manera d'un epitafi, havia sigut triada per Leos (Carax), el cineasta amb el qual l'actriu va conviure als darrers anys i va fer-hi una pel·lícula estranya i maleïda, Pola X, on és una criatura enigmàtica que arranca Guillaume Depardieu, en pau descansi, d'una vida lluminosa per compartir-hi una passió nocturna i tràgica. De fet, Golubeva és una de les presències més enigmàtiques del cinema dels últims vint anys. D'aquí, apareixent-hi i desapareixent-hi, no és estranya la seva relació amb part del cinema contemporani més enigmàtic: a més del de Carax, el del lituà Sharunas Bartas, que també va ser company seu i que, a Few of us, va explorar-li el rostre mentre, des d'un helicòpter, observa hipnotitzada el paisatge aspre de les muntanyes Saian sense saber-se què busca; el de Claire Denis, que, l'any 1994, va acollir-la a França amb J'ai pas sommeil per retrobar-la deu anys després a L'intrús; el de Bruno Dumont, que va fer-la viatjar pel desert californià a Twintinine Palms. No és un cine que l'hagi fet molt visible, però és una de les actrius més memorables del nostre temps.