L'esquerra i el creixement
L'única esperança per al progrés social real és tornar al camí del creixement, al de la generació d'oportunitats. I aquí l'esquerra té un paper important a jugar
Mirar què va ser i què és la classe mitjana és una manera de comprendre el camí seguit com a país i el resultat de dècades senceres de polítiques igualitaristes. La generació que va néixer a la dècada dels quaranta i cinquanta va ser la del pis en propietat, la segona residència i el cotxe propi. A l'escalf de l'obertura del règim franquista a l'exterior va arribar el progrés dels seixanta i d'inicis del setanta. Un progrés que aviat quedaria aturat per la crisi però que es reprendria a finals dels vuitanta i sobretot als noranta. Per als qui es van fer adults llavors, la bonança globalitzadora, les cadenes de proveïment globals, la creixent competència asiàtica i les externalitzacions de serveis es van traduir en la progressiva pèrdua de previsibilitat de les nostres vides. Amb l'augment de pes de les grans multinacionals, la nova capacitat de privatitzar guanys i externalitzar costos es va refinar i aprofundir. Amb els noranta va començar el miratge del creixement perpetu: la noció de la superació dels cicles econòmics, un món meravellós sense bombolles ni recessions i on el mercat, inclòs el financer, funcionaria millor en absència de regulació. L'accés a l'habitatge, per als nascut a la dècada dels setanta, coincidia amb el moment expansiu de la bombolla.
Amb el nou segle va arribar un fenomen complex i preocupant, el de la finançarització: la dependència creixent de l'economia davant d'un sector volàtil, de contribució social i productiva dubtosa i globalment perillós. També començava una dècada d'economia especulativa i de crèdit indiscriminat. Més tard arribaria la crisi, els rescats públics, la nacionalització dels deutes del sector financer, i ara la nova crisi, la del deute. En aquest punt és on retrobem la nostra classe mitjana, sobreendeutada i creixentment precaritzada.
Tanmateix, com s'entesta a demostrar-nos el cas d'Espanya, els estralls de l'economia especulativa no només es deuen a la cobdícia dels mercats. També es deuen a la incompetència de gestors públics i timoners polítics. Només cal recordar els comesos per part d'un bon nombre de caixes d'estalvi amb la voluntat de fer arribar el crèdit a tothom. Tot just ara comencem a pagar el rebut. Dos elements a l'arrel del problema: l'especulació amb el sòl, introduïda pel PP; i l'expansió del crèdit potenciada pel PSOE. Algú, tot disparant contra l'esquerra, ho ha expressat amb força precisió: és més fàcil potenciar l'endeutament de les famílies, l'especulació i el consumisme que no pas millorar el nivell educatiu, fer infraestructures sostenibles o domesticar el sector financer. Al cap i a la fi, incentivar el consum és el succedani més eficient de l'ascens social. Trista medalla, doncs, per a l'igualitarisme d'esquerres.
I tornem a la nostra soferta classe mitjana. Els científics socials estan d'acord que hi ha dues grans vies per les quals passa el progrés social. Una és la posició social heretada. En la mesura que aquesta sigui la dominant o referent, el nostre progrés individual serà més fàcil. D'aquí una part important de l'atractiu tradicional del catalanisme com a sistema de vinculació al país per part dels nouvinguts. L'altra, la vàlua i les capacitats personals. Aquest segon factor, potenciat per uns serveis públics de qualitat (educatius, sanitaris, socials) ha estat la base ideològica del progressisme. Tanmateix, tot sovint oblidem que aquest segon factor, per tal que garanteixi l'ascens social, depèn de manera essencial d'un factor aliè a l'individu: la bona marxa econòmica del país. Ai, las. Només l'existència d'oportunitats permet superar les condicions socials heretades i afavorir el progrés individual. En moments de crisi es reprodueix el tancament social: el repartiment de posicions gràcies al favoritisme, el nepotisme i l'apogeu dels contactes personals. Examinar el perfil biogràfic de catedràtics, polítics o grans empresaris del país permet comprovar la tensió entre les dues forces que operen: la nissaga i la capacitat personal. Un fet que, per altra banda, ens permet resseguir amb sorprenent precisió les arestes de la nostra història econòmica més recent.
Quan no hi ha creixement la reclamada igualtat d'oportunitats es converteix en una ficció. Quan hi ha creixement l'ascensor social s'activa i la capacitat personal demostra la seva vàlua. No n'hi ha prou, doncs, de generar coixí social. Per garantir la igualtat d'oportunitats cal creixement. Catalunya, prou que ho llegim cada dia, ja no exporta mà d'obra sense formar. Exportem capacitats, talent i, ai, anys de costosa inversió en l'escola o la universitat públiques. Milions d'euros de vocació igualitarista i socialdemòcrata s'escolen, doncs, per l'aigüera de la crisi.
I és que Catalunya, certament, no pot resoldre la crisi grega. Tampoc domesticar el sector financer o enfortir el lideratge europeu. Sí pot lluitar per aconseguir un tracte fiscal just. També per donar esperança als seus ciutadans per mitjà de vincular el seu progrés individual, tant social com material, al progrés econòmic col·lectiu. A l'esquerra autòctona que ara mira de reinventar-se caldria convèncer-la que la prioritat ha de ser la de tornar a generar riquesa. Catalunya només es té a ella mateixa i faria bé d'estar més unida que mai darrere l'únic lideratge que actualment aguanta l'escomesa de la crisi: el del seu govern. L'única esperança per al progrés social real és tornar al camí del creixement, al de la generació d'oportunitats. I aquí l'esquerra té un paper important a jugar. Sumin, senyors, sumin.
