Qui té por de Don Mariano?
És ben cert que sota
els dos mandats de
José María Aznar el sobiranisme va sortir
de la marginalitat
L'actitud de Mariano Rajoy amb els catalans té un regust colonial que fa feredat. Va dient que Catalunya és “molt important”, que ens “allargarà la mà” i que tindrà “en compte les opinions dels empresaris catalans”. Home, que potser no hi havia de comptar? O és que no som com els altres espanyols? S'imaginen Artur Mas, en plena campanya, dient que si arriba a president allargarà la mà a la gent del Ripollès? Faria riure! Aquest discurs tronat em recorda aquella casta de colonitzadors belgues que, confortablement instal·lats a la ciutat de Léopoldville, donaven càrrecs dins l'administració congolesa als anomenats évolués, és a dir, als congolesos que havien après francès, les quatre regles i portaven corbata. Fins i tot se n'enduien alguns a Brussel·les per tal que se'n meravellessin i ho expliquessin, quan tornessin, a la seva tribu.
D'aquí no res sabrem quina serà la magnitud del tsunami popular. Quasi totes les enquestes atorguen al PP una folgada majoria absoluta i res no sembla interposar-se en el camí plàcid del seu líder fins a La Moncloa. Ni tan sols l'abandonament de les armes per part d'ETA haurà servit per revifar el PSOE. Ben assessorat pels seus évolués a Bilbao i amb un salacot al cap, Mariano Rajoy ha reaccionat amb astúcia davant el comunicat final de l'organització armada, i ha evitat rodolar pel pendent llefiscós de la caverna mediàtica. Si ens ho mirem amb una mica de perspectiva història, ja és ben trist que un partit com el PSOE, sota el govern del qual va néixer el GAL, esperés un gest d'ETA per intentar remuntar a les enquestes. Paradoxes de la vida.
En tot cas, allò que crida l'atenció són els esgarips histèrics d'una part de la classe política catalana davant la possibilitat que el PP obtingui més de 175 escons. En el cas del PSC, les campanyes enginyoses creades per la ment laberíntica de José Zaragoza han perdut el factor sorpresa i han quedat desmentides per la realitat. Cada vegada que escolto Carme Chacón advertint del risc que CiU pacti amb el PP em ve al cap el lehendakari Patxi López, que només va poder obrir la porta d'Ajuria Enea enfilat sobre les espatlles de Carlos Iturgaiz. O la llei de partits, cuinada pels dos grans partits espanyols. Carme, qui pacta amb el PP?
Són precisament els tocs d'alerta de la resta de candidats en relació amb una majoria absoluta del PP allò que no entenc gaire. Des de CiU a ERC passant per ICV, tots avisen que el llop s'acosta al corral. Com que no crec que puguem evitar que vingui, intentem treure'n alguna cosa de profit. Crec que Mariano Rajoy és el més llest de la seva colla. Per això m'hi jugo un pèsol que negociarà amb la Generalitat un pacte fiscal que ens serà venut com la vuitena meravella del món. És l'única via que té si vol créixer a Catalunya i sap que haurà de comptar amb CiU per oferir una imatge de líder dialogant. De manera que és molt probable que millorin les finances del nostre país.
Però en el cas que decideixi no comptar amb nosaltres, ni tan sols amb aquells de nosaltres que són évolués, i no accepti cap pacte fiscal ni cap altra reclamació, no seria un drama. Al contrari. És ben cert que sota els dos mandats de José María Aznar el sobiranisme va sortir de la marginalitat i va començar el seu camí fins a convertir-se, avui, en una força central i, segons el CEO, majoritària. Un govern popular de característiques similars dinamitzaria encara més aquest espai emergent. Així doncs, faci el que faci el PP quan governi, nosaltres hi guanyem. Qui té por de on Mariano?
