Opinió

Pensar en l'endemà

Qui vulgui avançar
de veritat vers el dret
de decidir ha de pensar que abans és necessari arreplegar el suport de
la majoria a casa. I això només s'aconsegueix amb partits nacionalistes forts i hegemònics políticament

Un parell de dies més i s'haurà acabat la campanya electoral. A Espanya, tots els sondejos preveuen que el PP escombrarà el PSOE, com l'any 1982 el PSOE va escombrar la UCD. No serà exactament el mateix, perquè els socialistes espanyols no pateixen, almenys de moment, la crisi de cavall que patien els centristes —que va anar acompanyada de traïcions majúscules—, ni la crisi politicomilitar d'aleshores té res a veure amb la crisi economicofinancera actual. La semblança que pugui haver-hi entre una situació i l'altra és conseqüència, sobretot, de la debilitat política del partit governant en tots dos casos, per bé que ara el PSOE s'ha estimbat per la lleugeresa del zapaterisme i la retòrica una mica vàcua dels frame i els elefants de George Lakoff. El candidat actual socialista ha volgut rectificar la deriva cap al desastre amb grans dosis de demagògia esquerrana, que és difícil de creure quan surt de la boca d'exministres de Rodríguez Zapatero. La campanya electoral de PP és, a més, gairebé una còpia de la d'aquell PSOE que el 1982 va aconseguir una majoria aclaparadora apel·lant al canvi i amb la cara de Felipe González com a únic argument. Si després de l'intent de cop d'estat del 23-F la crisi política va accelerar-se fins al punt que la direcció del govern no la sostenia ningú, en aquests moments la magnitud de la crisi econòmica i el tedi que sent la gent davant un govern de fireta també han precipitat un final dràstic del socialisme més preocupat per l'estètica que per l'ètica.

La gestió de l'endemà de les eleccions no serà fàcil. La inestabilitat econòmica és greu i no s'atura. A més, el nombre de parats a Espanya és descomunal respecte dels índexs d'atur en la zona euro. Si a Grècia i a Itàlia el tàndem francoalemany s'ha carregat els primers ministres elegits democràticament (sí, sí, també Berlusconi!) perquè no se'n refiaven, què passa amb Rajoy? Cal molta valentia política per anunciar els ajustaments econòmics abans de les eleccions, però encara se n'ha de ser més, de valent, per aplicar-les sense vacil·lar quan és possible que el principal partit de l'oposició intenti recuperar-se tirant de veta de la demagògia que ja fa servir ara mateix. Hi ha un munt d'indicadors que ho presagien, començant per una propaganda electoral socialista que és més pròpia d'un grup extraparlamentari que no pas del partit que ha estat en el govern fins avui. Contra una manera de ser no s'hi pot fer res. I els socialistes, no tan sols catalans o espanyols sinó d'arreu, no han sabut esdevenir l'esquerra liberal i responsable que reclama el segle XXI. Quan els ha fallat el relat, com es diu ara, perquè els mercats s'han aprofitat de les febleses d'aquell que gasta més del que té, els socialistes han fet figa. I l'únic que han sabut fer és retornar a la vella retòrica més o menys marxista del segle XIX, la qual, per cert, no lliga gens, per dir-ho a la manera d'Antoni Puigverd, amb els valors que s'han fomentat en l'última dècada: l'individualisme exacerbat i el menyspreu a la cultura com a coneixement i com a ètica, substituïda per un hedonisme abrasador.

I tanmateix, a Catalunya els sondejos preveuen que el PSC pot mantenir-se com a primer partit en unes eleccions generals. Em sembla increïble, sobretot després de la desastrosa gestió del president José Montilla al capdavant del govern tripartit i dels enganys del PSOE cap a Catalunya. Carme Chacón ho nega i diu que el PSOE ha estat lleial al país i que si el PSC no ha hagut de votar mai diferent del PSOE al Congrés és perquè no calia. Que Santa Llúcia li conservi la vista i la perspicàcia! I com és que el PSC, tot i que probablement perdrà més de deu diputats, pot quedar en primer lloc? Doncs perquè CiU encara no ha sabut fer-se seves les classes populars perifèriques que tradicionalment votaven socialista. Tothom s'exclama que el PP pugui escalar posicions a Catalunya. Però ho farà, si de cas, tal com ja ha quedat provat a Badalona o a Castelldefels, a costa dels socialistes. CiU hauria de potenciar d'una manera clara i sense vergonya el que és una evidència: que si ha esdevingut el principal partit catalanista d'aquest país és perquè ha aconseguit aplegar al seu voltant persones d'ideologia liberal, democratacristiana i socialdemòcrata. La clàssica confrontació dreta/esquerra potser serveix per explicar el sistema de partits espanyols, però resulta força deficitària per explicar el català. És lògic que ni el PSC ni el PPC no vulguin admetre-ho, perquè el seu frame, per tornar a Lakoff, és espanyol. El que ja resulta més inquietant és que aquesta espanyolització de la política catalana impregni la retòrica oficial d'ERC i no cal dir d'ICV-EUiA, que és l'únic argument que té. En l'últim tram de la campanya han tornat a la càrrega, com si encara fossin aliats.

A Catalunya, la gestió de l'endemà de les eleccions no serà fàcil si els partits guanyadors són el PSC i el PP. Amb el xàfec que ha caigut damunt nostre des del 2006 fins ara, seria irònic i decebedor que els partits de l'statu quo espanyol copessin les primeres posicions. S'imaginen els titulars dels diaris de l'endemà? Jo, sí. I em produeix una gran esgarrifança. Per tant, queden dos dies per madurar què ens convé més com a país. Qui vulgui avançar de veritat vers el dret de decidir ha de pensar que abans és necessari arreplegar el suport de la majoria a casa. I això només s'aconsegueix amb partits nacionalistes forts i hegemònics políticament. D'una altra manera només es fa soroll i no pas política. Una frivolitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.