Cinc bons desitjos per al 2012
Cal posar fre a l'especulació, convertir en realitat les promeses de regulació del sector financer i aturar els fluxos de capital cap a paradisos fiscals
Per aprendre, cal sovint desaprendre. Hem de buidar el cap de velles teories, falses assumpcions i, en la mesura que sigui possible, armar-nos d'una noble i esforçada actitud d'adaptació al canvi. El 2012 serà un any dur. El diner no corre i la desconfiança i la incertesa estan sòlidament arrelades en les llars, les empreses i especialment els bancs. En aquesta tessitura els ciutadans poques coses podem fer més enllà d'adaptar-nos a la realitat. Podem mirar de reeducar la mirada, alliberar l'esperit i preparar-nos a entomar el que arribi amb grans dosis de realisme i de confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això, a l'inici de l'any semblaria el moment adequat per demanar cinc bons desitjos al món que ens envolta. Aquesta seria la meva llista.
A l'esquerra, la fi de la superioritat moral. És aquesta una tonada que els darrers anys, especialment a Catalunya, ha fet molt de mal a la política i a la capacitat d'aportar idees per sortir de la crisi. Sentir, encara ara, la cantarella de les males intencions d'una dreta que només busca enriquir-se i afavorir “els seus” i que gaudeix amb el patiment de la població, és un insult a l'oïda, al cervell i a la credibilitat de la seva opció política. Aquell vell eslògan d'arrel marxista, de cadascú segons les seves capacitats a cadascú segons les seves necessitats, necessita anar acompanyat no només de bones intencions, sinó també d'exemplaritat i d'adaptació a la realitat. Difícilment podrà sortir res de bo si no sacsegem totes aquestes velles rutines i clixés que portem a sobre. Esperem que el camí de la regeneració ja hagi començat.
Als sindicats, generositat i renovació. La imatge dels sindicats els darrers anys s'ha anat erosionant a mesura que s'anava reduint el seu nombre d'afiliats. Hem passat d'un sindicat de classe a un sindicat gremial, institucionalitzat en la defensa dels propis interessos i la dels dels afiliats. El nivell de gremialisme, en l'àmbit de la funció pública, s'ha acompanyat de la feblesa d'una patronal que no ha sabut defensar els interessos de la col·lectivitat. L'asimetria entre els sectors privat i públic, malgrat les darreres notícies publicades als diaris, és ingent i injustificada. També els sindicats necessiten noves idees, flexibilitat i voluntat de construir; sobretot en un moment de crisi com l'actual. Que altres opcions socials i polítiques passin ara per renovadores no és tant un mèrit d'aquestes com un demèrit dels defensors de l'statu quo i del corporativisme.
Una economia més propera al món real. L'economia, en les darreres dècades, s'ha instal·lat còmodament en el camp de les matemàtiques, les finances i la teocràcia del lliure mercat. Aquesta ha estat una tendència secundada i fagocitada per les parts interessades a traduir models econòmics teòrics en propostes d'actuació política ben concretes. La globalització, convé tenir-ho present, no és un fenomen uniforme ni irreversible. Com assenyala Dani Rodrik en el seu darrer llibre, The paradox of globalization, semblaria el moment de triar entre més democràcia, més globalització i més estat nació. Només dues de les tres opcions són possibles alhora. Dos exemples propers: la Unió Europea ha triat menys democràcia. Islàndia, menys globalització. Ben igualment, el Brasil, la Xina o l'Argentina ofereixen pistes sobre com això d'obrir-se al món no vol dir desregular-ho tot. Cal debat polític sobre les opcions per escollir. Cal una economia més propera als problemes de la gent.
Una Europa més unida i democràtica. Europa ha deixat de ser el referent dels valors democràtics. Potser encara ho és de cara enfora, però cada cop menys de cara endins. Aquest petit racó de món d'elevada història i encara més elevades aspiracions, es troba engarrotat per la crisi de la moneda única, la desconfiança i la desunió. El cop de la defenestració de Papandreu, a Grècia, quan va sol·licitar un referèndum sobre les mesures d'ajust, quedarà per sempre més als annals de la història europea. La democràcia, com defensen els seus detractors, pot ser disfuncional, però el seu menyspreu té un cost important. L'Europa actual és víctima del xovinisme (Gran Bretanya), l'egoisme (Alemanya), el populisme (Hongria) i el desencís (Portugal o Grècia). La UE reclama més cessió de poder però també necessita uns mínims democràtics i un model compartit d'estat del benestar. Cal desitjar que la nova arquitectura fiscal de la Unió, doncs, vagi acompanyada d'una nova embranzida de solidaritat i alta política.
Finalment, el desig més utòpic de tots. Un sector financer al servei del ciutadà. La història de la humanitat és una història d'excessos de deute i de crèdit; de creditors en estat de pànic i de deutes impossibles de cobrar. Per anys i panys, les entitats financeres, governs i economistes en voga, ens van adoctrinar sobre les bondats del crèdit i del consum patriòtic. Ara sembla que no, que no és ben bé així, que la vella dita del braç i la màniga tenia la seva raó de ser. Les caixes d'estalvis, de manera molt majoritària, ja han desaparegut per falta de professionalitat, per dèficits de governança, per excés de risc i de cobdícia. Convertides en enormes promotores immobiliàries ruïnoses o rescatades pels estats i lliurades als bancs. L'únic que queda dempeus de moltes d'elles, paradoxalment, són les altes retribucions de les seves cúpules directives. Cal posar fre a l'especulació, convertir en realitat les promeses de regulació del sector financer i aturar els fluxos de capital cap a paradisos fiscals.
Per desitjar que no quedi. Qui a res aspira res podrà canviar.
