Els deu manaments de la diplomàcia xinesa (I)

La Xina s'ha posat de moda als mitjans de comunicació. La seva presència és creixent. El que va començar com una sorpresa, l'atenció generada al voltant de l'evolució del gegant xinès en els rànquings econòmics –creixement del PIB, exportacions, inversions a l'exterior, atresorament de divises estrangeres o volum dels fons sobirans–, avui s'ha transformat ja en sensació d'inquietud. Hem passat de fer lloança de l'emprenedoria oriental, la seva ètica del treball i el meritocràtic i eficient mandarinat, a preocupar-nos, no sense raó, davant l'impacte xinès en els models de governança global i l'auge d'un model de desenvolupament no democràtic. Recents treballs d'Ian Bremmer, Mark Leornard o The Economist ens han obert els ulls en aquest sentit.

Acostar-nos a la particularitat cultural xinesa ens pot ajudar a entendre el tipus d'influència que la Xina exerceix sobre la comunitat internacional. El següent decàleg pot ser-nos útil:

1. Antioccidentalisme. La Xina va posar punt final al segle XV a les seves ambicions ultramarines. Va desballestar la seva flota de llarg abast i es va recloure dins Àsia. Res d'interessant podia venir d'Occident. De mitjan XIX a mitjan XX, la perniciosa influència occidental i la incorporació acrítica dels seus valors van propiciar la llarga decadència de la qual ara desperten. La Xina, per dimensió i per pes històric, ha de ser capaç d'administrar quins valors desitja incorporar i com ho farà. Ben igualment, religions i ONG occidentals són una font de difusió de valors que en la mesura que no ha passat pel tamís xinès representen un potencial perill que ha de ser controlat o, si més no, reprimit.

2. Estat de dret i autoritarisme. Des de la perspectiva xinesa, els països en vies de desenvolupament farien bé d'aprendre la diferència entre democràcia i estat de dret. El progrés econòmic prové de l'estat de dret, no de la democràcia. Àsia és un bon exemple d'això. Wang Shaoguang, un politòleg progressista xinès, ho expressa així: “A Occident escolliu xef perquè us serveixi el menú que ell vulgui. A la Xina preferim escollir el menú. Ens és igual qui ens el serveixi.” La Xina reconeix les bondats dels sistemes participatius, però proclama que aquest és un camí plural i divers. La democràcia liberal no és aplicable arreu. En l'imaginari oficial xinès el terme democràcia està tenyit per les imatges sagnants de la Revolució Cultural i democratitzadora de Mao (1966-1976) o de la Perestroika de Gorbatxov que conduí a l'explosió de l'URSS. Democràcia equival a conflictes entre interessos partidistes, a lluites ètniques i populisme. Més recentment evoca la incapacitat i la insofrible lentitud dels governs europeus a l'hora de dur a terme les polítiques d'ajust necessàries per sortir de la crisi, o per salvar la moneda única.

3. Pragmatisme i estabilitat social. La política exterior xinesa té una finalitat essencial: mantenir l'estabilitat social interna. La font de legitimitat essencial d'un govern són els resultats aconseguits. El famós Consens de Beijing d'inicis del segle XXI partia del tradicional resultadisme de la cultura política xinesa: si hi ha progrés i estabilitat, la resta –manca de drets polítics, censura, corrupció– és secundari. L'artífex de la transformació capitalista de la Xina, Deng Xiaoping, es pronunciava sobre el seu sistema econòmic així: “No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins.”

4. Experimentació i gradualisme. La conversió de l'economia xinesa d'un socialisme estatista al capitalisme d'estat només es pot entendre com un procés d'experimentació i de correcció gradual d'errors. La mateixa pauta de pensament podem trobar-la en els incipients processos de democratització duts a terme a escala local i en els experiments d'elecció lliure d'alguns nivells de l'administració pública. Uns processos de canvi que persisteixen sota les rígides estructures polítiques d'arrel socialista. Canviar, des de la perspectiva xinesa, no implica abandonar el que existeix, tot just transformar-lo. La Xina és un país de llarga tradició presidida per una jerarquia estatal que té dos mil·lennis d'història: el mandarinat. Des d'aquesta perspectiva, el pes de la història com a valor i com a referent cultural és primordial per comprendre la lentitud dels processos de transformació xinesos. Els canvis ràpids, agitats, són una mostra de mala praxi. Gradualisme i incrementalisme són dos elements centrals per garantir l'estabilitat d'un país.

5. Ocultació. La tradició cultural xinesa és prolixa en frases fetes i cites. Tornem a Deng Xiaoping: “Oculta la brillantor, alimenta la foscor” o “Sigues humil, neutral, deixa que altres acaparin l'atenció”. Un lector confrontat amb la informació publicada pel govern xinès troba dades econòmiques o militars no sempre fiables. Unes dades que queden supeditades al seu impacte sobre l'estabilitat interna i externa del país. La transparència no és doncs un valor polític xinès. En l'esfera internacional, aquest principi s'ha traduït fins ara en el fet de defugir la utilització del dret de veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides –n'acaba de fer ús Rússia per protegir el seu aliat sirià– o per evitar entrar en conflicte diplomàtic obert amb la comunitat internacional. Alguns senyals indiquen, tanmateix, que aquesta voluntat de passar desapercebut en l'esfera diplomàtica podria estar desapareixent. L'ocultació i la fabricació de realitats, via censura i manipulació, a la Xina té encara avui una salut de ferro.

Continuarem el nostre decàleg en un proper article.