Nosaltres no torturem

Recentment, la premsa s'ha fet ressò d'una informació referent al vincle que existeix entre la tortura i el terrorisme. La reconeguda neuròloga danesa Inge Genefke, que va inspirar Isabel Coixet en la colpidora La vida secreta de las palabras, en una visita a Barcelona, alertava que el maltracte als detinguts engendra més terroristes. En aquest sentit, va reconèixer la tasca del president Obama en la seva croada contra els abusos als presos i detinguts (els propòsits són nobles però encara estem pendents de com surt de l'atzucac de Guantánamo). Vaig recordar les contundents paraules del prometedor senador nord-americà, en plena campanya: We don't torture.

Genefke ha tractat víctimes durant 35 anys i va assegurar que justificar la tortura per promoure la seguretat no només és un delicte sinó que provoca l'efecte contrari al proclamat. Es veu clar el terrible abast que poden arribar a tenir els cruels interrogatoris de la CIA (quanta violència li devem, a l'administració Bush?). Malgrat que l'especialista ha escoltat tota classe d'horrors, va defugir la morbositat. Va assenyalar que els mètodes de tortura són semblants arreu perquè sempre es persegueix el mateix objectiu: destruir l'ésser humà, tant física com moralment. També va deixar un lloc per a l'esperança, quan va parlar de les persones que es recuperen amb èxit de la traumàtica experiència.

Les advertències de Genefke es poden relacionar fàcilment amb l'informe del 2009 d'Amnistia Internacional segons el qual l'Estat espanyol s'equipara amb Turquia, el Kazakhstan, Rússia, Ucraïna i l'Uzbekistan pel que fa a la resposta judicial que es dóna a les denúncies de tortura i maltractaments a detinguts per obtenir confessions. Es critica l'escassa diligència, la lentitud, la manca d'independència, la lleugeresa de les penes als agents considerats culpables i el fet que les denúncies encara siguin rebudes com a part d'una estratègia per desacreditar l'Estat.

Quan es parla de política antiterrorista, poques vegades es fa esment de la importància de fer respectar els drets humans de les persones detingudes. Com que els somnis són gratuïts, m'agrada pensar que, en aquest país de polítics baladrers, en un moment o altre, algun aspirant a president tindrà l'ocurrència d'apuntar «Nosaltres no torturem», en el seu programa electoral. És cert que els bons propòsits no ho curen tot, però són un primer pas per vèncer la barbàrie.