Opinió

Unes eleccions diferents

Són bona gent tipa
i cansada de ser maltractada,
de peatges, de tracte discriminatori i de dèficit d'infraestructures

En qüestió de mesos, hem vist com els sobiranistes del Quebec guanyaven les eleccions, encara que per un marge considerat insuficient per proclamar la independència. Hem estat testimonis del gran carrousel de les presidencials nord-americanes. I hem comprovat que s'anticipaven les urnes de Galícia i Euskadi per simple càlcul d'uns possibles resultats electorals més favorables. En algun sentit, la campanya de les catalanes que avui entra en el tercer dia també s'ha avançat, però per motius diferents. En efecte, l'intent de diàleg sobre el dèficit fiscal va topar amb un hermètic personatge frontó que, amb la mateixa cara de pòquer, diu que el vessament del Prestige només era com un filet de plastilina i que el govern del seu antecessor volia cometre el pecat mortal d'apujar l'IVA “de las chuches para los niños” i que just l'endemà feia, sense immutar-se, exactament allò mateix que deia que provocava la seva santa indignació. Òbviament, la resposta no va ser el “Vuelva usted mañana” que deixa alguna petita escletxa oberta a l'esperança. O bé aquella amable proposta del “Truqui'm l'any que ve”, que invita els més atrevits a respondre:: “Moltes gràcies, Al matí o a la tarda?” En aquest cas, però, la contesta a la proposta de diàleg va ser un eloqüent “Ni hablar”.

Aquí és on rau l'origen de la decisió d'avançar els comicis a fi de reforçar-se de cara a una confrontació que sembla imparable i que ja ha provocat una cadena de mostres d'ignorància històrica que parlen d'una Espanya de 3.000 anys (Esperanza Aguirre) o 2.000 (Alicia Sánchez Camacho) i un Federico Trillo que nega que Catalunya hagi estat mai sobirana. Es veu que tenir bandera, exèrcit i moneda pròpia no és una prova suficient per a un jurídic de l'Armada i que les terres reconquerides pel rei Jaume i regalades al rei de Castella tampoc valen com a criteri. Per cert, que el príncep tot d'Astúries i molt poc de Girona, comte de Cervera i senyor de Balaguer, no valora gens aquests títols (serà perquè li van posar el nom de Felip?) tal com va demostrar a la cerimònia commemorativa del Compromís de Casp que posa en dubte la santedat de Vicent Ferrer i els coneixements històrics de l'hereu de la Corona, que accepta que la reunió no va ser per substituir el comte sobirà de Barcelona Martí l'Humà, que va morir sense descendència. Quin deu ser el preceptor del Príncep encarregat de la història? Perquè sembla que va fer “dues tardes” de classe com les de Jordi Sevilla per ensenyar a Zapatero la mica d'economia que necessitava saber. En tot cas, a la ignorància i al menyspreu s'hi han afegit ara els gravíssims insults contra Catalunya preferentment d'autoritats del PP i d'impresentables presidents autonòmics sense que el seu partit els apliqui cap reprovació, sanció disciplinària o que la fiscalia intervingui. És amb preocupació que Lorenzo de Quirós parla de la tessitura de tenir alhora una gravíssima crisi econòmica i una altra d'institucional que, juntes, formen una combinació diabòlica. Això vol dir també que el model d'organització territorial del 1978 ja està acabat. S'equivoca, però, el comentarista quan diu que, en cas de separació, Catalunya sortirà molt perjudicada per la pèrdua de vendes sense parió a Espanya. No el deuen haver informat que l'any passat les exportacions ja van superar les vendes a Espanya. Però si diu que han passat els dies en què això s'arreglava amb el vici invertebrat de bombardejar Barcelona. Que, després, vénen els cascos blaus de l'ONU i la separació la fan ells. Ni tampoc es pot bloquejar el comerç amb el món, amb la UE i amb la mateixa Espanya, si això representés un boicot del cava a la inversa, cosa que ignora el “flamenco” president de La Rioja. És per tot això i per la cobertura que ja dóna la premsa internacional que aquesta campanya electoral és diferent de les anteriors i no es limita a triar qui ha de governar la Generalitat. I a veure si aprenem a dir a Madrid el govern central i no Estat, que la Generalitat ho és igualment, i en termes de competència exclusiva i en territori propi constitucionalment és l'únic Estat, encara que, a la pràctica, es vulnerin cada dia els drets que tenim reconeguts.

A la premsa francesa es parla que la UE no pot negar l'ingrés de 7,5 milions de demòcrates que, a més a més, són aportadors nets i no receptors com la majoria dels altres conciutadans peninsulars. Amb més motiu encara no lligaria amb la naturalesa democràtica de la UE l'expulsió d'uns súbdits exemplars i no parasitaris. Són bona gent tipa i cansada de ser maltractada, de peatges, de tracte discriminatori i de dèficit d'infraestructures, que, en canvi, es regalen a zones on no se'n necessiten. I realment és ofensiu veure TGV sense passatgers, autovies gratuïtes sense trànsit i el visible tracte discriminatori en serveis i tarifes que retallen cada vegada més el poder adquisitiu i a sobre ofeguen Catalunya amb un excés de solidaritat amb regions senceres on hi ha més “invàlids” que jubilats.

És un continent on països exsoviètics i exiugoslaus han assolit la independència amb ajuts com els de Solidarnosc, Alemanya, el Vaticà, etcètera. Tots aquests precedents s'han de tenir en compte. I el primer capítol és el referèndum previst sobre la independència d'Escòcia, tema en què aparentment el Regne Unit està d'acord, però ara surt un possible obstacle amb l'argument que la secessió no significa automàticament la pertinença a la UE. Per això, segurament el ministre García Margallo diu que no s'hi val a fer servir la frase del president Mac Mahon de França: “J'y suis, j'y reste.” El líder britànic dels anti-Escòcia, Alistair Darling, exministre de Finances, planteja que, si de cas, Escòcia sigui membre passiu amb accés a la lliure circulació de mercaderies, però sense accés ni presència als òrgans de decisió. I l'opinador John Kay, que no simpatitza gaire amb la causa del Partit Nacional Escocès de Salmond, diu que en eleccions com aquestes es tracta de dissipar la por a base d'explicar que tot seguirà igual però millor. Els enemics, que n'hi haurà, esgrimeixen l'exemple d'Irlanda per il·lustrar el risc que pot patir un país petit en un món interconnectat. Com si Grècia, Itàlia, Espanya i ara també França, sobre la qual hi ha rumors, no tinguessin els mateixos problemes dintre o fora de la zona euro. Naturalment, caldria negociar la moneda (per exemple, Andorra no en té), la coordinació fiscal i la política d'immigració. Però vegin que les pasteres d'africans segueixen entrant a Espanya pel broc gros. Així, doncs, aquesta vegada votarem per tot això a més de per l'habitual decisió de qui governarà a la Generalitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.