La legislatura de la llibertat
la lluita per la llibertat ha estat sempre difícil. Potser hi haurà qui s'espanti, però caldrà saber resistir
Un cop oficialitzat el pacte per la llibertat i que Artur Mas hagi estat reelegit president, comença una de les legislatures més difícils dels darrers temps. Dic que és una de les més difícils perquè trenta-dos anys enrere, el 1980, quan va començar la primera legislatura, les coses tampoc no eren fàcils. Aleshores el president Jordi Pujol va ser-ho amb només 43 diputats i un pacte amb ERC i CC-UCD que va permetre trampejar, al cap de dos anys, fins i tot la primera moció de censura (la segona va presentar-la Pasqual Maragall l'octubre del 2001 i també va perdre-la). La moció del 1982 va plantejar-la el PSUC amb Josep Benet com a candidat a la presidència. Hi ha un opuscle que ho explica, Josep Benet: la moció de censura a Jordi Pujol (1982), que inclou el discurs que va pronunciar Benet el 29 de setembre del 1982 i una introducció d'Andreu Mayayo (Fundació Nous Horitzons, 2008). Però a mi no cal que m'expliquin gaire l'ambient ni les circumstàncies d'aquell moment –i encara menys que ho facin amb rivets hagiogràfics– perquè aleshores jo era el secretari parlamentari de Benet i vaig passar a màquina –una vegada i una altra, perquè no hi havia ordinadors com ara– el discurs de Benet. Benet va perdre la moció perquè només va rebre el suport dels 21 diputats del PSUC. En contra van votar-hi els 56 que sumaven CiU i ERC (un menys del que tocava perquè Josep M. Nolla Panadès, diputat de CiU, havia mort la nit anterior en un accident de trànsit tot just quan tornava a casa després de la sessió parlamentària). La resta es va abstenir, incloent-hi el Partido Socialista de Andalucía (PSA), que tenia dos diputats. Pujol, com tothom sap, es va retirar sense haver perdut cap elecció.
El temps passa i les coses canvien. I les persones. Ara tenim un president que des del 2003 tampoc no ha perdut, com Pujol, cap elecció. I això no obstant, no va aconseguir la presidència fins fa exactament dos anys. La seva primera legislatura ha estat breu però molt intensa. Tot s'ha accelerat respecte al 2010, però encara més si mirem cap al 1980. I no tan sols perquè avui dia els polítics tinguin Ipads, mòbils i altres andròmines que els mantenen connectats amb el que passa a fora de l'hemicicle sense que això vulgui dir que escolten la veu popular. És que fins i tot sovint erren perquè deixen anar opinions i donen informació mitjançant Twitter amb una lleugeresa excessiva. Sembla que facin política a tothora, per bé que molt sovint només provoquen enrenou. La intensitat de l'enrenou és directament proporcional a l'atenció que hom faci dels mitjans de comunicació. Com vaig poder constatar en el debat d'investidura de l'altre dia, hi ha diputats que han adquirit costums parlamentaris més propis de Madrid que no pas de Catalunya. La falta de cortesia parlamentària és cada vegada més preocupant. Suposo que una de les raons per les quals passa això és perquè massa parlamentaris participen en les tertúlies televisives i s'empelten d'una manera de debatre poc, diguem-ne, cortesa. En fi, hi ha qui confon el Parlament amb un plató de televisió, i això no és bo de cap manera. La veritat és que l'actual situació política no té gaire a veure amb el que passava el 1980, però convindria no dramatitzar. Per exemple, quan hi ha qui parla que la divisió política pot fomentar la fractura social, potser estaria bé que recordés, almenys per no equivocar-se, que al final de la primera legislatura en el Parlament hi havia cinc grups parlamentaris diferents, més el mixt, que representaven vuit partits polítics diferents (CDC, UDC, PSC, PSUC, ERC, CC-UCD, PCC i PSA), a més de Josep Benet i Pere Portabella, elegits amb el PSUC però integrats al mixt, i que tenia cinc places sense cobrir. Fer política amb aquella sopa de lletres no era gens fàcil, sobretot perquè el PSC es passava el dia mirant de reüll els andalusistes, en una actitud que s'assembla molt a la del PP en relació amb C's des que van entrar al Parlament la passada legislatura.
L'acord entre CiU i ERC ha permès encetar la legislatura de la llibertat, la desena, però s'assemblarà molt poc a la legislatura amb la qual va posar-se en marxa l'autonomia. D'entrada, perquè, a diferència del 1980, CiU és més forta i no té alternativa possible, diguin el que diguin els poders mediàtics conservadors. Però el que ha canviat d'arrel és la perspectiva i l'eix divisori entre els grups. L'any 1980 predominava l'eix esquerra/dreta (a pesar que les esquerres no van aconseguir posar-se mai d'acord i per això van perdre les dues mocions de censura). En aquest 2012, el que predomina és, malgrat la crisi econòmica i financera, l'eix nacional. El Parlament, com es va poder visualitzar en la sessió d'investidura, es divideix en dos blocs (amb tots els matisos que hom vulgui al·legar). Un és el dels partidaris del dret de decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), dins el qual estic segur que finalment també hi serà el PSC que ara dubta i es proclama abstencionista. En l'altre bloc hi ha els unionistes, que es redueix als 28 diputats que sumen els 19 del PCC i els 9 de C's. És veritat que criden més que no pas abans, fins i tot gasten més mala educació, però molts dels seus comportaments, incloent-hi els usos lingüístics des del faristol, ja els tenien els diputats del PSA. El que vull dir és que més valdria que no ens espantéssim tant per la cridòria de segons qui. Al capdavall, la lluita per la llibertat ha estat sempre difícil. Potser hi haurà qui s'espanti, però caldrà saber resistir. I és que el reclam sobiranista és una necessitat –i en aquest aspecte també coincideixen CiU i la CUP– per assegurar la pervivència del benestar. La legislatura de la llibertat haurà de superar molts obstacles, però serà apassionant viure-ho.
