Cotxes

El president Pujol, home que va cremar molt pneumàtic de cotxe oficial per les carreteres catalanes, tenia l'agenda tan comprimida que de vegades concedia entrevistes a bord del vehicle per no perdre ni un minut de temps. Diuen que el perill per al reporter era acabar abandonat en una àrea de servei quan alguna cosa alterava l'agenda presidencial i el cotxe canviava de destí amb ell encara a dins. Aquest costum no el va deixar ni com a expresident. Recordo un acte de la campanya del referèndum sobre la reforma de l'Estatut en què del cotxe de Pujol va baixar, amb la llibreta a la mà, la veterana sotsdirectora d'un corretjós diari madrileny.

Periodistes, polítics i vehicles de motor. Un triangle ple de possibilitats, especialment per als que volen presentar la Catalunya dels anys de la sobirania com una boirosa i estraperlista Viena d'Orson Wells. La realitat, però, acostuma a ser més prosaica i el que pretenia ser una polèmica política de primer ordre que posés sota sospita la policia catalana, al final es converteix en un episodi una mica ridícul sorgit amb agents seguint pels aparadors de l'eixample una periodista que va de bòlit d'una entrevista a una altra i que al final no ha tingut més remei que explicar al detall la trobada amb una font.

Descartat l'aprofitament com a reflexió política, l'anècdota serveix almenys per constatar aquesta curiosa continuïtat entre motor, periodisme i polítics. Ja l'any 1930 Irene Polo perseguia per Barcelona el Rolls Royce de Francesc Cambó amb un fotògraf de la revista Imatges per treure-li quatre paraules. De Cambó a Pujol, dels prolegòmens de la república als de la sobirania, els periodistes fan feina entrant i sortint dels cotxes, i qui diu cotxes diu despatxos, vestidors esportius, reunions veïnals, trens d'immigrants o cocteleries de zona alta: qualsevol lloc on pugui haver-hi informació d'interès per als lectors. Conscients, això sí, que ells no formen part del passatge, sinó que els toca baixar a l'àrea de servei.