Opinió

Estat del benestar sense solidaritat?

En aquesta Catalunya cada cop més devastada per la crisi Judt apuntaria cap a la necessitat de recuperar la solidaritat col·lectiva

Pensar el segle XX, de Tony Judt, és un llibre definitivament recomanable al qual han acompanyat un nombre generós d'elogis i reconeixements. Els qui van llegir El món no se'n surt, del mateix autor, hi trobaran una nova reflexió sobre una de les seves passions intel·lectuals recurrents: la d'interrogar-se sobre el futur de l'esquerra. La diagnosi que l'historiador fa de les causes del destí més aviat fosc de la socialdemocràcia mereix ser analitzada. Particularment ara que el president Mas no només vol conduir el país cap a l'Ítaca de l'estat propi sinó cap a la segona Ítaca, tal vegada més difícil d'arribar-hi, de la protecció del nostre estat del benestar.

Per a Judt, les circumstàncies històriques que van produir l'expansió de la socialdemocràcia i l'estat del benestar ja són cosa del passat. El consens al voltant de la necessitat de posar límits als mercats va dissoldre's amb la crisi del petroli dels anys 70. Aquells foren anys de desorientació política i intel·lectual, quan Occident veia esclatar el somni del creixement perpetu i les regles bàsiques de política econòmica deixaven de funcionar de cop i volta. Japan number one fou un dels best-sellers de l'època. És en aquestes circumstàncies en què un grup d'economistes, intel·lectualment mediocre afegeix l'autor, passarà a convertir-se en l'epicentre de la nova i desacomplexada dreta. La política, diu, deixarà pas als models matemàtics i aquests als interessos de les grans corporacions transnacionals.

Reagan i Thatcher imposaran aquest nou model de referència rebatejat ara com a neoliberal, amb una recepta única: la d'estendre el mercat allà on no hi era i la de limitar el paper de l'estat. Per primer cop, diu Judt, assistim a un canvi de papers. Allà on el mercat era vist com un perill i l'estat com una taula de salvació, ara serà el mercat el que serà la solució als problemes i l'estat la font de tota ineficiència i mal servei. El deteriorament de la confiança cap al paper econòmic de l'estat representarà el deteriorament de l'estat del benestar i finalment, com tota profecia autoacomplerta, la caiguda en la qualitat dels serveis públics.

La part més original del text és la que exposa les circumstàncies en què aquest binomi socialdemocràcia-estat del benestar va arribar a produir-se. Entre les causes contingents, era necessari un context històric precís com el posterior a la Segona Guerra Mundial: calia una amenaça externa, la de l'URSS, i una situació de pobresa i devastació àmpliament compartides. Només les guerres fan socialdemocràcies. Per altra banda, calen també condicions estructurals. Perquè un estat del benestar pugui produir-se és necessari un sentit de confiança mútua i un sentit de responsabilitat intergeneracional. Demana, per exemple, entendre que pagar impostos és quelcom positiu. En estats grans i complexos amb una diversitat ètnica i cultural important, on l'individualisme i el culte al jo són ja predominants, aquest lligam que ens converteix en comunitat es debilita. L'heterogeneïtat comporta relativisme, el relativisme manca de propòsit col·lectiu i finalment la devaluació del sentit d'allò públic. Dit en altres paraules, sense un reforçament de la solidaritat el projecte de l'estat del benestar es transforma en una missió, estructuralment, impossible.

Per al cas de Catalunya, ara que redescobrim la necessitat de defensar l'estat del benestar, podríem recuperar la distinció que fa Judt entre condicions contingents i estructurals. Entre les contingents, el propòsit del president Mas topa amb restriccions imposades des de fora. Per la banda econòmica, el sistema econòmic finançaritzat en què vivim implica la distinció d'individus i empreses en dos nivells: aquells supeditats als dictats dels estats (l'estalviador xipriota o el comerç de proximitat, per dir un exemple) i aquells que poden esquivar els seus efectes (des de la gran empresa transnacional, dita espanyola, que paga impostos a Irlanda; a aquell extresorer de partit que per art de màgia pot generar un estalvi d'uns quants milions d'euros en un paradís fiscal). D'altra banda, en la vessant política i institucional, l'actuació del govern està supeditada pels dictats pressupostaris i les restriccions competencials que ens imposen. En aquest context, l'agenda del manteniment de l'estat del benestar toparà amb la tenalla de l'austeritat exigida des de fora i amb l'agenda centralista i centrifugadora del dèficit del govern espanyol. Dit de manera gràfica, pel que fa als condicionants contingents, o replantegem el context (la primera de les Ítaques a què fèiem referència més amunt) o, per anys a venir, no hi haurà estat del benestar.

Entre els condicionants estructurals, els únics sobre els quals el govern pot treballar a curt termini, sobresurt la necessitat de generar cohesió i comunitat. En aquesta Catalunya cada cop més devastada per la crisi Judt apuntaria cap a la necessitat de recuperar la solidaritat col·lectiva. Això implica posar línies vermelles en el desproveïment de serveis essencials: serveis assistencials bàsics, escola pública, sanitat i atenció social als col·lectius més desprotegits. L'objectiu a assolir implica igualment combatre amb fermesa, per mitjà de gestos, paraules i propostes de llei, les injustícies del sistema: des del despropòsit, tantes vegades denunciat, de salvar bancs però desnonar persones; fins a fer la vista grossa amb l'evasió fiscal. Per al bon timoner en temps de tempesta, armar-se de raons pot ser tant o més important que no pas trencar-se el cap per obtenir una brúixola per sortir de la crisi que ni tan sols els profetes de la raó tenen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.