Defensar la universitat pública
En el record dels meus anys de travessia per la universitat pública també hi ha lloc per als grans professors,
és clar, però tristament eren minoria
Llegit a la premsa: a l'Europa dels quinze hi ha una universitat per cada 700.000 habitants i a Catalunya en tenim una per cada milió d'habitants. Les transferències corrents a universitats representen a la Unió Europea el 0,8% i a Catalunya, el 0,38%. El sistema públic català hauria de doblar el finançament, deia fa poc un rector d'aquest país, “bo i sent conscient que no era el millor temps per reclamar-ho”.
Em pregunto si aquesta és l'estratègia correcta per defensar la universitat pública. I si m'ho pregunto és perquè ho dubto. Subratllem un error de partida, triar la mostra de països que ens va bé. L'Europa dels 15, no pas la dels 27. Tampoc la de països amb un PIB equivalent al nostre. Tampoc la del conjunt de països amb un PIB inferior i que saben aprofitar millor la seva inversió en aquest camp. L'argument recorda la cantarella sobre la necessitat d'incrementar el nombre de funcionaris a Catalunya perquè en altres regions en tenen més. Que no havíem ensenyat als nostres fills que no havien de fixar-se en el que té el veí sinó en el que necessiten i, sobretot, en el que els pares poden permetre's?
El record dels meus anys de travessia per la universitat pública té un to agredolç. Dolç en la mesura que gran part del que sóc prové de l'ensenyament públic superior. Agre pel conjunt de records, si voleu testimonials, acumulats durant anys. Primer, com a alumne-usuari. Més tard, com a docent a temps parcial. A inicis dels noranta, encara recordo estudiar assignatures amb apunts i referències que acabaven als anys seixanta, any en què el professor devia haver presentat la tesi. També recordo el professor que es vantava d'haver aconseguit dues llicenciatures i càtedra abans dels 30 anys i de no haver corregit un examen en sa vida: no li agradaven. En la meva tendra adolescència, pensava que es tractava d'un cas clar de superdotació que per alguna incomprensible raó no es traslladava a la qualitat de l'assignatura. Mai se'm va acudir pensar en el conjunt de caramboles politicosocials en què s'havia desenvolupat la universitat tardofranquista. En el record també hi ha lloc per als grans professors, és clar, però tristament eren minoria.
Més endavant vindrien classes doctorals que no començaven quan tocava perquè el professor s'havia equivocat de dia, el caos organitzatiu i una orientació a l'excel·lència més retòrica que no pas pràctica. Per què aquests extrems no es donaven en altres universitats públiques europees? Encara hi penso. Vist des de la banda docent, comprovaves la precarietat en què treballaven els professors ajudants, les càrregues de treball demencials dels quals es traduïen en una pèssima preparació docent. L'administració reglamentista, burocràtica, autoreferencial i ineficient. Sempre en lluita, subratllem-ho, contra els esforços voluntariosos d'una minoria de funcionaris esdevinguts creuats.
Per utilitzar la retòrica marxista de Bousquet a How the University Works, la primera qüestió que em ve al cap quan sento parlar sobre la necessitat de mantenir o augmentar el pressupost de les universitats públiques és si aquest pressupost anirà destinat a la perpetuació d'aquest estat de coses, castes incloses. És això el que volem mantenir amb els pressupostos que reclamem? Aquest hauria de ser el debat essencial. Què fem amb els diners i com els gastem. També, des de la perspectiva social, quin és el cost d'oportunitat d'invertir en educació superior i no pas, posem per cas, en educació primària o secundària. La sensació de l'espectador és que aquí cada banda de l'espectre públic fa la guerra pel seu compte. Massa acostumats a barallar-se pel pressupost públic i menys a rendir comptes al contribuent.
Com a ciutadà demanaria introduir dos elements en aquest debat. Un és observar les demandes del mercat i posicionar-nos-hi. Què demana el mercat a l'educació superior? Demana idiomes: anglès. Demana ocupabilitat i cada cop més a l'exterior, lluny d'aquí. Demana actituds i valors: emprenedoria, autonomia, capacitat de gestió. Demana ètica del treball. Demana flexibilitat, formació continuada i bastant més que coneixement tècnic. També demana, ai, minoritzar les àrees no funcionals de l'ensenyament (les humanitats, les filologies, la història...). Empeny per convertir l'educació en una plataforma d'intercanvi de diners per acreditacions i transformar els alumnes en clients. Clients cada cop més endeutats i necessitats de recuperar la seva inversió ràpidament. Una educació esdevinguda inversió financera strictu sensu. Mirem què passa als Estats Units o a la Gran Bretanya i ho entendrem.
D'aquí ve l'altra pota. Per què hauria de servir la universitat pública a la societat? Doncs, a banda de per escometre –que no vol dir plegar-se a– tots els reptes anteriors, hauria de servir per generar ciutadania, per fer una societat democràtica, amb individus cultes i crítics. Hauria de servir per inocular un mínim sentit transformador de la realitat que ens envolta. Aquest és un debat que es vincula al conjunt de l'educació, és clar. També a una concepció política, aristotèlica, de l'individu al servei de la societat.
Estic segur que molts rectors es plantegen i preocupen per les qüestions anteriors. I prou fan fent un pas endavant en un moment en què el més fàcil és fer-lo enrere. Malauradament, però, el que surt a la superfície mediàtica és la lluita corporativista per la seva part del pastís. En un moment de profund replantejament de totes i cadascuna de les textures del nostre estat del benestar, farien bé de vincular els seus interessos als de la col·lectivitat. Altrament, en comptes de guanyar membres a la seva causa els perdran.
