Individualisme eixorc

El problema més greu que tenim els catalans, incrustat dintre del nostre tarannà col·lectiu, és el nostre individualisme extrem: un individualisme eixorc i, alhora, destructiu, que ho corca tot. De fet, en altres paraules, aquest vici català també és podria anomenar el del “país de les capelletes”, tant des del vessant econòmic com des del polític. Al meu entendre, aquesta característica catalana de voler exacerbar l'individualisme, tot tenint en compte que l'individualisme (per si mateix) no es negatiu, és una autèntica debilitat que cal tenir molt present, per tal d'encarrilar correctament el procés sobiranista.

Actualment, a casa nostra, tenim plantejats un reptes gegantins, que només tindran una sortida satisfactòria si som capaços de parlar, d'explicar un relat ben travat a Europa amb una sola veu. En aquest sentit, estic molt d'acord amb l'exposició que va fer Joan Castillo, enginyer industrial i expert en direcció i gestió estratègica, al programa Singulars, de dimecres passat, dia 22 de maig, al Canal 33, conduit, d'una manera excel·lent, pel periodista Jaume Barberà. Seguint l'argumentari de Castillo, és urgent que la nostra nació catalana s'acosti als objectius marcats per la UE en el pla Europa 2020. Per albirar aquesta fita, és indispensable posar l'accent en la millora de l'educació, intentant rebaixar dràsticament el fracàs escolar, i augmentar la inversió en R+D+i. Ja sabem que això és fàcil de proposar, però molt difícil de portar a terme, tot i que forma part del nucli dur català, per tal de superar aquestes nefastes capelletes i poder-nos desempallegar dels empelts i les dinàmiques del passat. Catalunya hauria de deixar d'obsessionar-se amb Madrid –tot sabent que el permanent espoli fiscal espanyol és demolidor– i mirar, exclusivament, cap a Brussel·les, cap a Europa. Catalunya només se'n sortirà si explica acuradament, a la EU en particular i el món en general, que l'estat propi català és una necessitat per superar l'ofec econòmic actual, però que, a mitjà termini, podria contribuir a sacsejar positivament tota la península Ibèrica i una part de la Mediterrània. Catalunya ha de superar el seu individualisme extrem i poder articular, amb amplitud de mires, un gran acord de país per reanimar l'economia i implicar-hi tot el capital humà de què gaudim. Lògicament, tot això s'ha de fer, d'una manera exquisida, mirant cap al nord.