‘El mestre que va prometre el mar'
De mestres com Antoni Benaiges n'hi va haver molts més. Per això Catalunya era una potència pedagògica abans de la guerra. Ell, però, era dels més prometedors
Aquest és el títol d'un llibre que ha sortit no fa pas gaire...
–És bonic? –em preguntà en català el passatger que venia al meu costat quan tornava cap a Mèxic.
–No! –li vaig contestar–. És un llibre que no s'hauria d'haver hagut d'escriure mai.
Havia donat massa peu i l'home, que es devia avorrir, replicà:
–Doncs l'ha llegit amb gran fruïció i encara diria que li he vist dues o tres vegades els ulls humits.
Efectivament. Ja l'havia acabat i l'havia llegit d'una tirada. Quan el veí se m'adreçà acabava de cloure'l i respirava profundament per posar-me a to.
–Jo no li he dit que fos dolent. Tot el contrari! Però es refereix a fets reals que podrien perfectament referir-se a gent coneguda i fins i tot molt estimada.
Un mestre de família benestant que va néixer i créixer prop del mar de Tarragona va ser enviat a treballar a un poblot desproveït de la ma de Déu a l'Espanya profunda i va aplicar-hi amb molt d'èxit la tècnica de Celestin Freinet entre els pocs alumnes mig afamats que tenia, la qual cosa va despertar una gran desconfiança i fins i tot una forta molèstia entre alguns de llurs pares.
Quan el mestre català els parlà del mar i va veure que cap dels nens no l'havia vist mai, els va prometre que els hi portaria l'estiu següent. Per aquesta raó no va tornar tot seguit a casa quan es va acabar el curs, l'any 1936: estava organitzant les coses perquè l'acompanyessin els alumnes.
El resultat és senzill. En aquelles terres de Burgos la insurrecció feixista va guanyar tot seguit i el mestre Antoni Benaiges, sense miraments, va ser dels primers a ser maltractat, humiliat i finalment assassinat pels insurrectes, la qual cosa fins i tot van acceptar de bon grat els habitants d'aquell poble.
La fi de Benaiges no es va saber fins molts anys després, quan Francesc Escribano i Francisco Ferrándiz van anar estirant primer uns filets d'allò més prims i a poc a poc van anar forjant una bona troca. Alguns alumnes, alguns companys, alguns parents i alguns estudiosos mexicans i catalans del tema de l'educació freinetista van permetre escriure aquest llibre que recupera aquell final tràgic d'un home compromès amb la idea que l'ensenyament podia redimir aquella quitxalla d'atavismes i de cadenes ancestrals.
No cal dir que de mestres com aquest n'hi va haver molts més. Aquesta és la raó que permet assegurar que Catalunya era una potència pedagògica abans de la guerra. Benaiges, però, era dels més prometedors. Altres col·legues catalans van aconseguir fugir i van trobar refugi segur a Mèxic, però de les tenebres més fosques de la foscor espanyola resultava impossible escapar-se'n, especialment si s'era català.
Repeteixo que tant de bo no hi hagués hagut el motiu per fer aquest llibre. Però havent passat tot allò, s'ha de felicitar els autors del llibre, que ens han explicat d'una manera apassionant com s'ho van fer per reconstruir la història aquesta. És precisament això el que va fer que no em pogués desenganxar del llibre i que a la seva lectura hi aportés també les meves llàgrimes.
A Salomó Marquès i Sureda
