Viure sense tu
Tocar campanes
M'ha sobtat el debat de si han de sonar en la Diada
La Rosita era l'encarregada de tocar les campanes al meu poble, a Vila-seca. Segons el toc que feia sabies si el mort era home o dona. Si l'advertència sonora era de pena o d'alegria, un bateig, o un incendi, o l'hora de la pausa del migdia, un assalt de pirates o l'arribada de l'any nou. Les aplicacions sonores del campanar eren més extenses que les de marcar l'hora dels adéus o les hores. Però la tecnificació va eliminar de cop aquest toc humà i artesà. Ara és automàtic. I fins i tot, a certs poblets de muntanya, n'hi ha que no els plau que sonin les campanes perquè els trenca el son.
Però hi ha campaners que fan gala de la seva feina de vertigen, del seu pes en la nostra manera de ser, i a Os de Balaguer ja fa 26 anys que la Confraria de Campaners de Catalunya organitza trobades per reivindicar-se. I fan ben fet, perquè d'ençà que la societat és líquida i que els valors són tous, els campanars han perdut presència ciutadana. La demoscòpia certifica que l'autoritat ha quedat diluïda. La dels campanars i de la institució que els aixeca, també. Tot i que en parlar sí que fem servir expressions com ara “ha sentit tocar campanes”, o “ha fet campana”. Per això m'ha sobtat el debat de si han de sonar a les 17.14 h de l'11 de setembre. Perquè suposa ampliar la reivindicació del seu so i la seva presència en els actes transcendents d'aquesta vida, i perquè els incorpora a una convocatòria massiva. I perquè m'imagino que sonant simultàniament l'any 1714 devia fer l'efecte d'això que ara se'n diu streaming, o transmissió simultània a través de la xarxa. Em sembla lloable que en l'era de Twitter algú es recordi de les campanes, i de per qui sonen. També el president Mas ha recorregut a un mètode en desús com una carta per saber què diu Rajoy sobre la consulta. I no sabem si la carta té 1.714 caràcters! En absència de realitats, els semiòlegs analitzen qualsevol significant, qualsevol petit símbol. Però serà penós que el repte polític i social més important que tenim els catalans en 300 anys s'acabi com una baralla de campanar. Compto que no, i que sabrem anar a la categoria per comptes de perdre'ns en l'anècdota, per més sonada que sigui.
