Govern d'unitat?

El cap de setmana passat va tenir lloc un minicongrés del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) que va ser convocat per decidir què fer davant l'oferta d'Angela Merkel de formar una nova gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Els 230 militants reunits a Berlín van votar majoritàriament a favor (un 70%) d'iniciar converses formals per tornar a governar amb la CDU/CSU a pesar de les protestes de les joventuts socialistes que es van manifestar a la porta del recinte on es feia la reunió. Sigmar Gabriel, probable futur vicecanceller, ha planificat el procés de presa d'una decisió tan transcendental en diverses fases: dos minicongressos, un congrés al novembre i un referèndum intern com a colofó. Tot plegat és conseqüència del fiasco electoral de l'SPD. I tanmateix podríem plantejar la qüestió des d'un altre punt de vista. Quina necessitat té la CDU/CDU de plantejar una gran coalició si ja faria prou amb negociar amb l'SPD o els Verds —o amb tots dos grups a la vegada— un acord d'estabilitat o de governabilitat? La fortalesa de la cancellera alemanya, demostrada a les eleccions malgrat no assolir la majoria absoluta, podria aplanar-li el camí en aquest sentit. Merkel insisteix a negociar amb l'SPD un govern de coalició per enfortir la posició d'Alemanya i fer més visible encara la direcció alemanya de la UE. Si exceptuem el govern de Londres, que ja sabem quin peu calça en relació amb la política comunitària, cap altre govern europeu serà tan consistent i sòlid com el que resulti d'aquesta gran coalició. Merkel ha fet de la necessitat virtut i l'SPD s'hi ha enganxat per no navegar a la deriva.

He constatat que els partits que responen a minories nacionals no es comporten sempre de la mateixa manera que els partits que tenen un estat al darrere. Disposar d'un estat condiciona molt. Genera això que se'n diu “sentit d'estat”, que no és altra cosa que el “sentit institucional” que impregna l'alta administració de l'estat, els seus funcionaris i els polítics de totes les tendències ideològiques que saben que un dia o un altre assoliran el poder. La transformació dels Verds alemanys va arribar amb la seva institucionalització com a partit de govern i no merament com un moviment polític i ciutadà que defensava l'ecologisme. La introducció d'un llibre que tot sencer hauria de ser d'obligada lectura per als que es dediquen a la política, On Thinking Institutionally (On Politics), del professor Hugh Heclo, és realment il·lustrativa de les diverses maneres d'abordar la política, el sentit institucional i la xarxa d'esdeveniments, paradigma pel qual és famós aquest teòric de la política. Heclo reivindica pensar des de les institucions per assolir el bé comú i no pas per al profit individual o partidista. El que m'importa destacar aquí, però, és com Heclo descriu la personalitat d'aquelles elits que actuen amb una mentalitat provinciana, sense referències de cap mena o amb les crosses ideològiques de sempre, abatuts per la pressió psicològica del triomf individual i partidista, perdudes entre una inaprehensible miríada de possibilitats i sense criteris per a la seva avaluació. Quan tot és possible i s'assoleix de la mateixa manera, qualsevol resultat és vàlid. Tant si és l'adequat com si no. Quan tots el polítics donen les mateixes respostes en totes les circumstàncies, la capacitat de triar el millor o el pitjor deixa d'existir per donar pas a la indiferència. I a l'egoisme sectari, on tot val el mateix. Heclo recorre a l'exemple de l'esport per explicar-ho millor. Els ho resumeixo.

Barry i Cal són dos esportistes que com tots els jugadors tenen un indomable esperit competitiu i una infinita dèria per guanyar. És normal. Barry destaca per l'obsessió que té per batre rècords i el seu capteniment és teatral. Cal, en canvi, és més modest i administra la seva competitivitat com qui administra una empresa. Es podria dir que Barry es deu a l'èxit de la seva carrera esportiva mentre que l'autèntica motivació de Cal és guanyar en l'especialitat en la qual competeix. Quin significat té això? Com podríem aplicar-ho a la política? Si per a Barry la competició esportiva és un escenari per demostrar la seva destresa atlètica, per a Cal l'esport és una rica tradició de persones i esdeveniments que condicionen la seva manera de fer. No és que Cal no vulgui guanyar, simplement és que ell veu en la competició i en la pràctica de l'esport una cultura on Barry només veu un cúmul de normes que li han de permetre guanyar. S'entén la diferència, oi? Doncs vaig pensar en això quan el cap de setmana passat, coincidint amb el minicongrés de l'SPD, l'exconseller de Cultura per ERC Joan Manuel Tresserras va afirmar que el que cal per afavorir la possibilitat de fer la consulta sobiranista és un govern de concentració que aglutini les forces catalanistes i no pas un govern CiU-ERC en solitari. Ho vaig celebrar. Per fi algú posava seny i es disfressava d'alemany. Però, de fet, Tresserras feia com Barry i va exhibir la seva destresa per tallar de rel la possible entrada d'ERC al govern. El seu argument és una filigrana. Diu l'antic conseller de Cultura que l'aliança d'ERC i CiU “no aglutina el catalanisme, més aviat contribueix a partir-lo”. Òndia! Que la suma d'ERC amb CiU no representa tot el catalanisme és evident. Hi faltaria molta gent, per bé que no necessàriament integrada en cap sigla concreta. De la grandesa alemanya havia passat a la petitesa catalana. Per definir-se en contra de l'entrada d'ERC al govern no calia recórrer a l'espantall de la divisió. És un argument fals, provincià, egoista com els que denuncia Heclo. En fi, és una d'aquelles fal·làcies que Jeremy Bentham, el filòsof de l'utilitarisme, anomenava, ja al segle XIX, fal·làcies del perill perquè recorren a l'alarma per impedir pensar institucionalment.