La política penitenciària d'Aznar

Hi ha dies, com avui, en què et passen les ganes d'escriure i desgranar arguments racionals, perquè enfront teu les idees topen amb l'odi, la intransigència i les actituds més retrògrades, reaccionàries, totalitàries i amenaçadores d'uns sinistres personatges que prediquen la violència. Ho fan, evidentment, en nom de la nostàlgia pel sanguinari règim franquista que van imposar l'exèrcit del cop d'estat, l'aviació còndor-nazi-hitleriana, els canons de la marina feixista de Mussolini i les bombes dels avions del Duce que perpetraven els primers atacs aeris massius contra la població civil indefensa, mentre, per terra, avançaven tropes mercenàries magribines. Mentre les veus de la intolerància són com la del periodista Herman Tertscht, fill d'un sturm führer o com es digui, instal·lat a Madrid, el cert és que, francament, no preocupa gaire que aplaudeixi encara avui l'assassinat de Lluís Companys, únic a la història d'un president democràticament elegit afusellat per les tropes insurrectes. Ni causa cap neguit que es pronunciï a favor de tornar-ho a fer si es tornés a produir una situació semblant. En realitat, només resulta inquietant que un individu d'aquesta mena formi part de la redacció d'un diari madrileny que s' autoqualifica de democràtic. Tampoc no amoïna que el vell sogre del ministre Gallardón, i ministre del Movimiento de la dictadura, Utrera, es declari preparat per tornar amb els carros de combat de la Brunete o que l'exministre Camuñas de la UCD exigeixi la supressió de les autonomies que són la causa de tots els mals d'aquest país que torna a ser el gran malalt d'Europa.

De fet, ja estem curats d'espants, i recordem que aquell funcionari del Teatre Universitari del SEU franquista i del Patronat de Doñana on s'ocupava, sembla, d'observar el nombre d'ànecs o d'ocells migratoris i d'altres enlairades qüestions, sí, aquell li va posar un despatx a mienmano per a favors des de la seu del govern d'Andalusia i que quan havia d'anar als toros a Sevilla es feia portar des de l'Algarve en avió militar. Que ja se sap que, a Espanya, el toros són l'única cosa puntual que ha de començar exactament a les cinc de la tarda. Doncs, bé, tampoc no ens vàrem immutar gaire quan, en parlar de la necessària divisió dels poders de l'Estat, va afirmar amb contundència que Montesquieu era mort i, per tant, que en nom del govern central ja podia dir que a Pujol vamos a meterlo en la cárcel. Són les grans idees força que Felipe González i ell dissenyaven al pretès despatx de dret laboral del carrer llavors anomenat García Morato de Madrid. I ho feien, diuen, amb el beneplàcit dels centres directius com ara el de Castellana, i el suport per agafar el control del PSOE de l'exili al Congrés de Suresnes. Al capdavall, però, la cosa que des del balcó de la Generalitat es va qualificar de “maniobra indigna” no va prosperar i va quedar al bagul dels records junt amb tantes frases reveladores de prejudicis colonials i esclavistes. Recorden aquella trobada de personalitats d'orígens heterogenis que es van reunir a Alemanya per perfilar vies de sortida al final de la dictadura? D'allò se'n va dir el “contuberni de Munic” i l'eslògan que es va posar en circulació va ser aquell sonor “los de Múnich a la horca”. Finalment, no els van penjar, però, per mitjans propis o amb partida conductora, tots van anar a declarar a la Direcció General de Seguretat on el tinent coronel Blanco seleccionava els que anaven a la garjola o desterrats a Canàries.

En fi, ja sabem el pa que s'hi dóna, però ara la cosa es planteja amb reiteració, i d'una manera diferent i, segons com, més inquietant. Resulta que el José María Aznar de perpètua cara d'emprenyat i de natural agressiu reclama, amb el bombo i plateret de la FAES (la fundació ultradretana del PP), que és la més subvencionada de tot Espanya amb els diners del nostres impostos i que va ser el primer destinatari d'una gentilesa del vicepresident de l'entitat a Catalunya, Fèlix Millet, amb motiu de les obres d'ampliació del bar del Palau de la Música, a càrrec de l'arquitecta Tusquets, present al sopar d'entesa Aznar -Millet en què es va fer el pacte de Fornells-Menorca, reclama, dic, el restabliment de la llei que ell mateix va promulgar per imposar penes de cinc anys de presó als qui convoquessin un referèndum no decidit pel poder central. Aquella llei va ser immediatament derogada per Zapatero, fins i tot, amb les consideracions contràries a la sanció expressades pel Tribunal Constitucional. Això no obstant, José María Aznar, que té allò que a França en diuen “de la suite dans les idées” i aquí “idees fixes dels qui estan decidits a clavar els claus per la cabota”, ha precisat ell mateix que s'està referint a ficar a la presó el president de la Generalitat, Artur Mas, si convoca una cosa tan pacífica i democràtica com una consulta als ciutadans. I això sí que seria un casus belli probablement sense tancs ara que hi ha cascos blaus de l'ONU i que està encara fresca la imatge del ¡se sienten, coño! de Tejero, aquell guàrdia que, pistola en mà, va fracassar en el seu intent de tirar a terra, amb posat de guerrer, un home físicament tan fràgil i petit, però moralment tan fort i valent, com l'enyorat general Gutiérrez Mellado al qual m'unia una gran amistat i que l'endemà dels fets va acceptar la meva invitació de venir a Barcelona uns quants dies per oblidar tota aquella penosa experiència. En fi, en tot cas, potser posats a demanar presó, no seria més fàcil que Aznar comencés a investigar si en tot el seu entourage no hi ha millors candidats que l'Honorable Artur Mas? Jo, per exemple, recordo perfectament la seva visita al terrorista Gaddafi (una mica extravagant, però amic nostre, va dir) i la societat del seu gendre i un fill del dictador que va fer matar els 180 passatgers de l'avió de Lockerbie. No s'ha aturat un moment a preguntar-se per què ell cobra de l'empresa de Murdoch que a Anglaterra té sis directius a la presó? O com és que té tractes comercials amb el clan Ecclestone-Mosley de la Fórmula 1, en el moment en què el col·lega del circ de les curses està imputat pels tribunals d'Alemanya i Suïssa per haver subornat per valor de 40 milions d'euros un banquer de Baviera? O bé quines són les responsabilitats del seu intimíssim i predilecte amic Blesa en la defunció de Bankia? O bé per què no ha comparegut a aclarir que designés i ascendís Bárcenas com a tresorer del partit? O com es justifiquen viatges privats de negocis passant les despeses a La Moncloa de Zapatero? En resum, no hi per a la justícia temes més urgents i peremptoris en l'immens embolic de la corrupció?