Política econòmica alarmant
El permanent degoteig de casos de corrupció confirmen que el govern de l’Estat espanyol està en males mans. Però el darrer informe del Banc d’Espanya i la recent sentència del Tribunal Constitucional contra l’amnistia fiscal demostren que en matèria econòmica encara ens trobem pitjor. Se’ns havia assegurat que les ajudes al sector financer per evitar el col·lapse del sistema no costarien ni un cèntim a les arques públiques, i ara resulta que hi ha seixanta mil milions que es poden donar per perduts. Ho ha certificat el Banc d’Espanya, segons el qual el 80% dels diners procedents de l’Estat són irrecuperables. O ens van mentir o no sabien realment què es feien quan van obrir l’aixeta de les ajudes. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, no hi dona importància i prefereix refugiar-se en la suposada remuntada de l’economia i en la suposada davallada de l’atur. Ambdues coses són discutibles perquè el creixement econòmic no s’està traduint en increments salarials, i pel que fa a la nova ocupació, és majoritàriament precària.
El paper del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, és igual de lamentable. Després d’aplicar una amnistia que ha servit per blanquejar les fortunes que els poderosos havien amagat al fisc, encara té la barra de presumir de bona gestió. El mateix TC els ha renyat, amb una resolució que declara inconstitucional l’amnistia encara que no anul·li la seva aplicació. Això no impedeix que la responsabilitat econòmica recaigui en Montoro. La liquidació del Banco Popular afegeix un nou element de preocupació, fins al punt que la UE vol aclarir si institucions públiques van tenir informació privilegiada a l’hora de retirar els dipòsits.