Reparació necessària i tardana
La dictadura franquista nascuda després d’una sagnant rebel·lió armada va usar la justícia, un cop abolit el dret a un judici just, per a la venjança i per aterroritzar els vençuts. Ara fa més de quaranta anys que el dictador va morir. Les Corts espanyols acaben de celebrar amb infinit cofoisme el final d’aquell règim brutal i l’adveniment de la democràcia. Però ha hagut de ser un Parlament democràtic –que des de Madrid s’examina amb creixent recel– el que ahir aprovés una proposició de llei que declara il·legals els tribunals i les sentències franquistes.
És a dir que ahir, a efectes pràctics, el Parlament de Catalunya va actuar com si fos el d’un país independent, a la vista de la fòbia amb que Madrid s’enfronta a la memòria històrica . En tot cas, sí que s’ha de criticar que hagin passat tants anys des que va morir el dictador fins que s’hagi fet el pas. Segurament, en altres països, les sentències s’haurien anul·lat l’endemà de l’adveniment de la democràcia. Però el tarannà espanyol –aquests dies en tenim proves– és ben diferent.
Es va haver de negociar perquè la proposició fos aprovada per unanimitat; és a dir, amb el PP inclós. Realment, la imatge d’aquest partit significant-se en contra d’uns tribunals i unes sentències injustes l’haurien perjudicat enormement. Però del vot del PP es deriva una obligació. Ara hauria de ser aquest partit el que convencés els seus col·legues de Madrid d’impulsar una proposició semblant a Espanya. Missió difícil. El PP no ha abolit la llei de la Memòria Històrica, però se’n burla en dotar-la amb zero euros. El PP té l’ocasió de rectificar. I, per suposat, seria catastròfic que portés la llei al Constitucional emparant-se en argúcies de picaplets.