La fi de la incògnita
Els adversaris al fet que els catalans expressin lliurement la seva opinió política van rebre la destitució del conseller Josep Baiget amb una gens dissimulada joia. Per a ells, aquest gest de fermesa del president Carles Puigdemont demostrava que el govern es trencava i que el procés era a les acaballes. El cert és que la il·lusió dels que des d’Espanya confonen desitjos amb realitat els haurà durat menys de 24 hores. Perquè ahir va quedar clara la voluntat de la majoria del Parlament de tirar endavant la llei que empara el vot del primer d’octubre.
Aquesta proposta, encara subjecta a canvis, es fonamenta en lleis i tractats internacionals firmats pel Regne d’Espanya i, per tant, és de difícil atac jurídic. Un fet diferent és el que ha fet, fa i farà l’administració espanyola, que revesteix la seva incapacitat de dialogar i de negociar políticament amb les vestidures de les lleis, la principal de les quals, la Constitució, sembla inamovible en una lectura molt concreta. O de les amenaces d’utilitzar la força militar, com als segles passats.
La llei que empara el referèndum declara la seva prevalença sobre totes les altres. És un primer acte de desobediència a Espanya? No: és un acte d’obediència a la sobirania de Catalunya. Perquè la sobirania és proclamar aquesta prevalença de les lleis pròpies. El text presentat ahir en societat desfà moltes de les incògnites que s’havien plantejat en les últimes setmanes. Ara ja coneixem la bastida que ha de fer possible que els catalans decidim si volem canviar o no la relació política del nostre país amb Espanya. Però també sabem que vindran moments difícils en què els catalans, i no només els polítics, haurem de demostrar que som dignes de la república. El futur és a les nostres mans, no a les d’Espanya.