La necessària regulació del culte
Aquests dies s’ha fet tristament cèlebre un capellà d’un poble de Madrid que va atribuir tota la culpa del greu atemptat de Barcelona a l’alcaldessa “i al comunisme”. Aquest capellà va ser censurat per l’Arquebisbat de Madrid. Fa unes setmanes, un capellà de l’Hospitalet de Llobregat també va fer una homilia extemporània –no era la primera– i va ser apartat de la seva feligresia per l’Arquebisbat. Cada religió s’organitza com ho considera oportú. La cristiana té unes jerarquies que són més fermes que en d’altres. A Catalunya hi ha llibertat de culte. I sempre que aquest valor entra en joc hi ha el risc que algú n’abusi. Els atemptats a la Rambla de Barcelona i a Cambrils ens van commocionar. També als catalans musulmans, als quals els actes d’uns fanàtics van posar en perill de ser assenyalats amb el dit.
La llibertat de culte no pot servir per amagar conductes delictives. Cal una regulació. Mínima, però necessària. No vol dir que s’hagi d’interferir en la litúrgia, però sí que hi ha d’haver una mínima seguretat que allò que sentiran els seguidors d’una religió, sigui quina sigui, s’adiu amb els principis de la pau i de la fraternitat comuns a totes les religions modernes. Només amb una lectura esbiaixada i fanàtica de l’Alcorà –o de la Bíblia– es pot justificar l’assassinat. L’imam de Ripoll no va poder treballar a Bèlgica perquè li van demanar el certificat de penals. Tenia prou coneixements religiosos, però també havia estat a la presó. Si aquest requisit fos obligatori a Catalunya –cosa que la comunitat musulmana veu de bon ull– l’imam potser no hauria pogut adoctrinar joves. Potser, perquè si alguna cosa demostra la història del terrorisme modern és que els fanàtics sempre troben recursos per escampar el seu verí.