Defensa de les llibertats retallades
Des de l’inici, els poders públics de l’Estat han considerat que el malestar que ha cristal·litzat en un auge de l’independentisme s’explica per les maniobres d’alguns líders, polítics o no, que han adoctrinat i comprat consciències. ¿Es creu això perquè, potser, és l’única manera com una part de l’Estat entén la política? Però per poc que es conegui la societat catalana, queda clar que tal anàlisi és errònia. Alguns ja se n’adonen, i per això apareixen crides al diàleg i a la política amb majúscules. No sembla, per ara, que aquestes crides tinguin ressò en un govern que es creu fort.
No són pocs els analistes autoanomenats constitucionalistes que ja comencen a avisar que l’aplicació de l’article 155 serà com ficar-se en un camp de mines. En efecte: una cosa és fer decrets i una altra ben diferent, que s ’apliquin. És complicat restringir la llibertat –per a més cinisme, en nom de la llibertat– quan hi ha centenars de milers de persones en contra. I no només les que votarien la independència, sinó també totes aquelles que, demòcrates per damunt de tot, no accepten les imposicions autoritàries.
Els pròxims dies, el govern espanyol toparà amb la Catalunya real. Una Catalunya que manifestarà d’una manera cívica i ferma el seu compromís amb la llibertat. I també amb el diàleg sense condicions, que encara és possible. Si no, es dictaran normes. Però ¿es compliran? Com deia una pancarta en la manifestació de dissabte, no hi ha prou presons per a dos milions de persones. Europa fa el desentès, però a condició que l’Estat no torni a usar la violència. Com el govern, molts altres toparan amb la realitat. I com passa sempre que hi ha una crisi, tothom quedarà retratat. No serviran les explicacions alambinades.