El diàleg s’ha de construir pas a pas

La primera trobada de l’anomenat “espai de diàleg”, celebrat divendres, va concloure de la manera més previsible: amb una fotografia i poques concrecions. La qual cosa no vol dir que la cimera de partits convocada pel president Torra a instàncies del grup parlamentari del PSC no tingui la seva rellevància. La trobada, en què a més del govern van participar representants dels grups de JxCat, ERC, Catalunya en Comú i el PSC, és en si mateixa, en l’actual situació d’excepcionalitat que viu el país, una fita a tenir en compte. Encara més si malgrat les abismals diferències de posicions podem parlar d’un consens de mínims sobre l’existència d’un conflicte polític que cal resoldre per vies polítiques i de la voluntat per noves reunions.

La complexitat de la situació política i la repressió desfermada per l’Estat no permet augurar solucions ni fàcils ni ràpides. L’escepticisme sobre la cimera és, doncs, lògic. Però va reunir dues terceres parts de la representació sobirana dels catalans al Parlament. Una àmplia majoria que posa més en evidència les incomprensibles absències de Cs, el PP i la CUP, especialment Ciutadans com a grup majoritari, cada cop més aïllat en la seva estratègia de pura confrontació política i tensió social. El PSC ha fet un pas important acceptant la reunió i trencant el monolitisme del bloc del 155, malgrat que no hagi reconegut l’error que va suposar el seu suport a la nefasta mesura. Però ha de tenir present que, per difícil que sigui, el punt de consens ha d’implicar que totes les propostes puguin ser plantejades democràticament als ciutadans, tant la seva de reforma estatutària i constitucional com la majoritària en la societat –i en la cimera de divendres–, que no és cap altra que el dret a l’autodeterminació.