L’escàndol dels abusos

El degoteig de denúncies de víctimes d’abusos comesos per eclesiàstics ha generat indignació i alarma social en la societat catalana. La reacció està justificada, perquè l’efecte dominó de les denúncies després d’anys d’un silenci autoimposat està fent aflorar un problema especialment esfereïdor tractant-se de menors, que s’ha mantingut amagat i en la impunitat durant dècades, i perquè, lluny de tractar-se de casos puntuals o aïllats, tot indica que només hem vist la punta de l’iceberg.

No ha de fer por assenyalar l’Església, quan els autors materials dels abusos són rectors, monjos o mestres d’escoles religioses, quan han utilitzat la seva posició d’autoritat per cometre’ls i quan hi ha evidències que les autoritats eclesiàstiques, lluny d’investigar, castigar i erradicar aquestes conductes, les han amagat, les han disculpat o els han restat importància, com ha fet aquesta setmana l’arquebisbe de Tarragona. No es tracta de criminalitzar tota la institució, però l’Església és còmplice estructural d’aquests crims i és urgent una reacció decidida i profunda per a la seva pròpia credibilitat i futur.

L’Estat no està exempt de culpa en aquest afer. Ans al contrari, perquè també n’és còmplice per omissió i no només en els temps foscos en què l’Església actuava amb total suport del poder; també ara, en què ni la fiscalia no ha actuat d’ofici i amb la mateixa diligència que ho ha fet en altres casos, ni el govern o els partits han posat prou interès a investigar a fons aquest problema, a diferència del que ha passat en altres països com ara Irlanda i els Estats Units, on hi ha hagut investigacions judicials importants i comissions d’investigació parlamentàries que han estat determinants per depurar responsabilitats i rescabalar, si això és possible, les víctimes.