Desescalada de l’educació
El desconfinament de l’educació no és precisament un tema menor, però la urgència de protegir la salut i la necessitat de reactivar l’economia l’han relegat de les prioritats de la desescalada de la pandèmia. No obstant això, l’educació dels nostres fills és –o ho hauria de ser– un dels pilars fonamentals de la nostra societat i l’actual context de recuperació d’espais de normalitat exigeix amb urgència un horitzó molt més clar i sòlid per al curs vinent del que els responsables del sector han estat capaços de dibuixar després de tres mesos d’aules tancades.
El rol del govern espanyol, certament, no ha facilitat les coses, perquè té el comandament únic de la desescalada i, per tant, de dictar les coses que es poden o no es poden fer segons els criteris sanitaris, però no té les competències en educació, que són exclusiva de les comunitats autònomes. I en aquest interregne, la titular del Ministeri d’Educació ha vist l’oportunitat o la necessitat d’intervenir, encara que sigui per afegir un plus de confusió i estrès en el sector, posant sobre la taula una bateria de mesures per al nou curs, que després ha hagut de redefinir com a “recomanacions”.
La tendència a recentralitzar competències a la menor ocasió o, si més no, com en aquest cas, a tutelar-les, no és nova en el govern de Pedro Sánchez, i demostra un cop més desconfiança dels governs autònoms i incomoditat amb l’‘statu quo’ autonòmic. En tot cas, el més important aquí són els nens i nenes, els pares i, en última instància, la societat, que necessiten que es dediqui molta més energia i dedicació a millorar la qualitat de l’ensenyament, a adaptar les noves maneres de transmetre coneixements o a reduir el fracàs escolar, i no tanta a debatre les discrepàncies sobre les condicions en què s’han d’obrir les aules.