L’impuls independentista
Un any després de les eleccions al Parlament, del 52% de vots favorables a partits independentistes i de l’acord a tres bandes que va fer possible la investidura de Pere Aragonès i el govern de coalició, és necessari constatar que aquells pactes no han servit per avançar cap a l’objectiu comú de culminar el procés sobiranista de Catalunya. La via del diàleg amb l’Estat està absolutament estancada per la falta de voluntat política del govern de Pedro Sánchez per abordar qüestions clau com ara l’amnistia i l’autodeterminació, i el pla B a + mesa de diàleg, l’embat democràtic a l’Estat, està igualment aturat pel fracàs de les converses entre els partits (ERC, Junts i CUP) i les entitats (Òmnium i ANC) que apleguen la majoria transversal de l’independentisme per definir un full de ruta per avançar plegats, ni tan sols, l’òrgan de decisió col·legiat per articular aquesta estratègia compartida i traduir-la en accions concretes.
La paràlisi és, òbviament, atribuïble a la repressió que l’Estat ha executat sistemàticament durant quatre anys i mig sense que se’n detecti el final, però també a la fractura interna de l’independentisme. Una divisió que s’ha intentat recosir de nou, després de les eleccions i, en segon pla, en una tanda de converses, narrades amb detall en aquestes mateixes pàgines, que no han servit per superar les discrepàncies de fons sobre el valor polític de l’1-O, el valor instrumental del diàleg amb Espanya o la resposta conjunta a la repressió, ni tampoc per restaurar la confiança perduda després de tanta disputa estèril. L’últim CEO, que rebaixa a un 40% la xifra de partidaris de la independència, s’explica principalment per aquesta falta de lideratge polític. Un bloqueig que la societat civil mira de superar, d’una banda amb la renovació de les direccions d’Òmnium i l’ANC i d’una altra banda amb iniciatives com ara l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació, presentat ahir, que busca recuperar l’impuls abraçant els consensos bàsics que posen d’acord una gran majoria i permeten sumar, però també l’esperit de transversalitat i la mirada de país que l’independentisme de base ha exhibit al llarg de tot el procés.