El país necessita l’Assemblea
L’eclosió de l’independentisme que s’ha produït des del 2012 resulta difícilment explicable sense el paper que ha jugat l’Assemblea Nacional Catalana, que es va crear el 12 de març d’aquell any. L’entitat s’ha convertit, des d’aleshores, en un instrument imprescindible, capaç d’aglutinar un munt de sensibilitats sobiranistes, d’organitzar les mobilitzacions més impressionants i, per damunt de tot, de marcar constantment el ritme del procés. A partir de l’endemà de l’1 d’octubre del 2017, però, l’independentisme ha viscut un període de catarsi col·lectiva, tant per la brutalitat de la repressió com també per la dificultat de llegir el moment i definir un full de ruta compartit per al futur, més enllà de la necessària resposta a la repressió. Aquesta crisi no s’ha reflectit només a l’Assemblea; però ha estat en aquesta entitat, amb un funcionament molt allunyat de les jerarquies i les disciplines dels partits polítics, on s’ha expressat de forma més oberta.
La consulta del 16 de març passat als socis de l’Assemblea per decidir si es presentava o no una llista cívica ha posat de manifest, novament, la vitalitat de l’entitat, capaç d’entomar un debat transcendent; i de fer-ho, a més a més, en un escenari preelectoral, mentre els partits greixaven les seves maquinàries electorals. Alguns, com la presidenta Dolors Feliu, remarquen que el resultat de la consulta, amb una victòria molt ajustada del no, cal interpretar-la com un “per ara, no”. En tot cas, hauran de ser els socis de l’ANC els que defineixin, en el futur, si cal recuperar o no aquest full de ruta. Allò que sembla clar és que cal obrir un debat sobre el paper que ha de jugar l’Assemblea en un escenari com l’actual, que ja no és el del 2012, quan el camí estava per transitar. L’objectiu per al qual va crear-se continua plenament vigent i resulta més necessari que mai disposar d’un instrument integrador i transversal, que permeti unir sensibilitats diverses més enllà de les fronteres dels partits polítics i, per damunt de tot, mantenir el pols de la ciutadania. El seu paper pot ser perfectament compatible i complementari al que poden jugar els partits polítics. El que és clar, però, és que el país necessita l’Assemblea.