Viure sense tu
Jaume Ayats
És tot un premi nacional ell mateix en persona
M'ho explica Jaume Ayats, a raig. Aquest home, director del Museu de la Música, és tot un premi nacional ell mateix en persona. De saviesa innata i gràcia adquirida. Tant et canta una cançó com et dóna una lliçó. L'última ens remet al 1714.
A aquella Barcelona, una societat molt sonora, on tothom cantava, tocava i ballava, i fins i tot quan es feia testament, per humil que es fos, es deixava als hereus l'instrument que es tingués. Una guitarra, un guitarró, una arpa... Barcelona venia a tot el món les cordes per a tota mena d'instruments. Al Born es veu ara el lloc on hi havia el gremi que les fabricava, el carrer dels corders de viola.
Ho explicaran al maig a l'exposició específica que preparen al Museu de la Música, amb seu a l'Auditori de Barcelona.
Un grup de monjos benedictins que es van refugiar a Viena, després de la guerra del 1714, van fundar el convent de Santa Maria von Montserrate. Aquell monestir va esdevenir residència, i l'atzar va fer que també fos el lloc on l'any 1827 va morir el músic Ludwig van Beethoven. Anys més tard Pau Casals va visitar aquell lloc que acumulava tantes sensacions properes al músic exiliat. Amb la remodelació del nucli antic de Viena, la residència va desaparèixer, però un col·leccionista d'art va salvar la finestra de l'habitació on va morir Beethoven, i li'n va regalar una part a Pau Casals. Aquella pedra és ara al Vendrell, a la sala del Sentiment, a la casa museu des d'on Pau Casals veia el mar. La relació circular uneix dos exilis, el de Pau Casals el 1939 i el dels catalans que donaven suport a l'arxiduc Carles, el 1714, i que abonaven una altra manera d'entendre les relacions de poder entre Catalunya i l'Estat, i una altra manera d'entendre l'Estat mateix, allunyat de l'absolutisme que va dur Felip V, i que manta vegades pensem que encara perdura en els tics dels diferents governs espanyols que acaben fent sonar el xarop de bastó, quan es tracta de fer ballar els catalans.
