Metàfora del dret a decidir
En aquest procés
de canvi, els partits
que mai s'havien
pronunciat a favor
d'un possible estat, ara hi són bastant a prop
Després de la ressaca de les eleccions europees, per a uns d'alegria i per a uns altres amb un significat literal (allò de beure per oblidar la mala nit electoral), toca fer balanç del que ha passat, i autocrítica.
Aquests són els números: ERC primera força amb el 23% dels vots, CiU frega el 22%, el PSC perd més de 21 punts, ICV-EUiA puja més d'un 10% i el PP baixa i se situa com a cinquena força. I un cop llegits, vet aquí que a Catalunya tenim el que ja ens imaginàvem i que ara es corrobora, una majoria claríssima pel dret a decidir, però dita la paraula màgica també convé reflexionar sobre què vol dir “dret a decidir”. ¿Quin significat li donem des de Catalunya?
Abans, però, de contestar aquestes preguntes, i per entendre-les bé, hem de saber com funcionen els significats de les paraules o de les expressions o frases. Segons els lingüistes Lakoff i Johnson, la metàfora impregna la vida quotidiana. El nostre sistema de concebre les coses del dia a dia és de naturalesa metafòrica. És a dir, la metàfora permet conceptualitzar nous conceptes a partir d'aproximacions a conceptes coneguts (un exemple: de ratolí animal tenim el ratolí d'ordinador).
L'objectiu principal de la societat és obtenir una comprensió de la realitat que ens permeti entendre allò que és. Quan els mitjans de comunicació recullen informació sobre els partits que defensen el dret a decidir, hi ha com a mínim dues lectures: la primera, la que podríem dir-ne de sentit recte o primari, que és el dret a votar si volem un Estat, i si aquest Estat volem que sigui independent; la segona lectura sobre el dret a decidir és entendre, amb un significat renovat o reinterpretat, que la defensa d'aquest dret vol dir automàticament la defensa d'un estat independent.
Els partits amb representació parlamentària que defensen el dret a decidir són CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, això sense comptar el cor dividit del PSC en diverses ocasions, com ara el 13 de març del 2013, quan el Parlament va aprovar que s'iniciés un diàleg amb el govern de l'Estat per a la celebració d'una consulta, i que va comptar amb els vots favorables de tot el grup parlamentari socialista. Ara bé, ¿sabem si els partits que defensen el dret a decidir finalment votaran Sí-Sí? ERC, els independentistes de tota la vida, ho tenen molt clar, però la coalició CiU ja no, com tampoc és tan clar per a ICV. Si la teoria dels grups polítics podria ser així, ¿com és que, segons el CEO, més del 70 per cent dels catalans reivindiquen les urnes i el 85 per cent acataria el resultat? O ¿com és que, també segons el CEO, i de moment, el 60 per cent de catalans està per la independència i només s'hi oposa el 29 per cent?
Vet aquí la metàfora del dret a decidir: allò que es mou, allò que canvia, malgrat els petits canvis imperceptibles. En aquest procés de canvi, els partits que mai s'havien pronunciat a favor d'un possible estat, ara hi són bastant a prop. Precisament per aquest sentit figurat o metafòric del dret a decidir, una expressió que la societat identifica com a favorable a voler tenir un estat (Sí) i que aquest estat sigui independent (Sí), i això és el que fa singular i especial el nostre dret a decidir, és a dir: decidir el país que volem i decidir el nostre futur i el futur de les properes generacions. Els objectius que perseguim amb tanta força mai res ni ningú ens els podran desbaratar. El 9 de novembre votarem.
