L'estil Millo

Dos mesos. Dos mesos és el que ha trigat Enric Millo a treure's la careta. La seva etiqueta de persona dialogant, amable, fins i tot amb sentit de l'humor, que s'havia guanyat a pols mentre era diputat al Parlament, va ser, segur, un dels seus principals mèrits que l'executiu de Rajoy va tenir en compte a l'hora de nomenar-lo nou delegat del govern espanyol a Catalunya. Però, nois, el càrrec obliga. Dos mesos després, ahir Millo es va despatxar a gust i va demostrar que, en el fons, pensa igual que la seva antecessora, que no es caracteritzava pas precisament pel seu tarannà dialogant. Ahir, Millo es va posar a l'altura dels Albiols de torn (Albiol és aquell que va dir que “l'independentisme és una forma de vagància que no permet fer res”) i, en una mostra de demagògia barata, va servir-se de la mort d'una nena de Blanes per desacreditar la conferència que Puigdemont, Junqueras i Romeva havien fet el dia abans a Brussel·les. “Puigdemont es podria dedicar a visitar passadissos d'urgències hospitalàries i a comprar ambulàncies pediàtriques” en comptes d'organitzar actes com el de dimarts, va dir. Podríem arribar a la conclusió que tot plegat són nervis. Però no. Ni els nervis que té l'executiu del PP justifiquen unes declaracions tan desafortunades com aquestes. A Millo, aquestes declaracions el desacrediten. I el desacrediten com a mediador del diàleg que hi ha d'haver entre els governs català i espanyol. El to i les formes no fan honor a l'estil Millo que havíem conegut fins ara. Si la seva feina era (perquè ara ja està clar que no ho és) convertir-se en un pont entre els dos governs, se n'ha anat en orris. I treu tota credibilitat a les afirmacions que ens feia dilluns en una entrevista en aquest diari, quan anunciava que, aviat, el govern del PP farà una o diverses propostes al govern català en un intent d'evitar el xoc. Amb declaracions com les d'ahir, segur, no hi contribueix pas. Potser és que es comença a sentir còmode en el càrrec i, el que els deia al principi, que el càrrec obliga. Em costa de creure que es tracti d'una simple relliscada. I em costa de creure que siguin només nervis.