I doncs, què ens pensàvem?

La querella que va anunciar ahir la fiscalia superior de Catalunya contra la presidenta Forcadell i els quatre membres de JxSí de la mesa del Parlament és un escàndol. Un escàndol, una vergonya, una immoralitat, un error, una anormalitat, un fet molt greu, un atac a la democràcia i tot el que hi vulgueu afegir. Però era, i és ben trist que sigui així, del tot previsible. Un cop el govern espanyol i totes les estructures de l'Estat s'han adonat que sí, que això no és cap rampell, han engegat tota la maquinària. I això que nosaltres trobem tan greu (que és que la fiscalia, deixant fora Nuet, reconegui sense complexos que no jutja els fets sinó els independentistes) a ells no els preocupa gens. S'atreveixen a jutjar el comportament de Nuet basant-se en la seva trajectòria i en la seva filiació política, i es queden tan amples. Sostenen que els vots de Nuet a la mesa no van ser decisius (coi, i per què van ser decisius els dels altres?), i es queden tan amples. I exclouen Nuet de la querella dient, ai las, que “va actuar en la creença errònia d'estar complint amb les seves funcions”, i es queden tan amples. Doncs això. Acostumem-nos-hi perquè, ara sí, es quedaran tan amples un cop rere l'altre. S'han desacomplexat definitivament, i l'argumentació de la querella d'ahir n'és la prova. Ja està. Jutgen Mas, Ortega i Rigau, dilluns jutjaran Homs i jutjaran Forcadell, la mesa i tothom qui se'ls posi a davant. I si convé ens jutjaran a vostè i a mi i suspendran algun conseller. La credibilitat que pugui tenir l'aparell judicial ja és, a hores d'ara, un tema menor. Per això hem de tocar de peus a terra i reconèixer que, en el fons, tot això era previsible. L'Estat és, tristament, del tot previsible. I ens hem d'escandalitzar, exclamar, queixar i lamentar tants cops com calgui. Lluny de convèncer-nos, afalagar-nos o estimar-nos, han decidit combatre'ns. El repte que els hem plantejat és massa gran, per a ells; no la poden digerir, tanta democràcia. Però, si ells perden la vergonya, nosaltres només hi podem fer una cosa, i és no perdre la paciència i aguantar les andanades amb somriures i cohesió, que en tenim molta més de la que es pensen. No cal, per mi, Jordi, engegar ningú “a la merda”. Ho hem de fer en positiu.