Això és de bojos

De la remuntada del Barça, i a risc que m'acusin de lligar-ho sempre tot amb el procés, n'hauríem de treure per sobre de tot una gran conclusió: Saben per què ho van aconseguir? Doncs perquè van creure que era possible. Un bon equip, un canvi de sistema, l'adéu de Luis Enrique, la nova situació a la lliga, una gran afició i tot el que vostès vulguin. Per tot això també, segur. Però, sobretot, perquè s'ho van creure. Tots. Hi van creure tots. Els onze jugadors, la banqueta, el públic, i tots els que des de casa es miraven el tram final del partit pujant i baixant del sofà cridant com uns histèrics com quan eren petits i la mare els renyava. Tots hi van creure, fins i tot quan Cavani va marcar. Saben què va passar? Doncs que el mateix equip, l'entrenador, el club i fins i tot la premsa (cosa que ara no passa amb el procés) van fer creïble la remuntada des de molts dies abans. Fins i tot l'àrbitre (;-)) va creure en la remuntada. Puigdemont, Junqueras, Munté, Mundó, Rull i no sé quants consellers més van fer el mateix vespre piulades a Twitter apel·lant a l'èpica dels catalans i el procés. “No hi ha res impossible!”, deia Puigdemont. I Junqueras hi afegia: “Qui persevera en l'esforç fa que tot sigui possible.” I com vostès a hores d'ara ja deuen saber, els van ploure un munt de crítiques per haver barrejat futbol i política. Curiosament, és clar, per part d'aquells que no ens permeten tenir seleccions esportives per raons purament polítiques. Jo només li demano això, al govern, que ho faci creïble. Que a banda de fer piulades, que està molt bé, no els tremolin les cames, facin pinya i, sobretot, ho facin creïble. Si ho fan creïble ho tenim guanyat, i no ens han de preocupar ni els Cavanis ni els autogols aquests del tres per cent ni els que encara han d'arribar, que seran molts. Juguin, si us plau, facin equip (que ara no sé si ho fan) i no es preocupin ni de lesions ni de targetes ni dels qui acabaran asseguts a la banqueta (que en el cas del procés serà un banc, el dels acusats). Tinguin fe, i no s'arronsin quan els diguin que això que pretenem és de bojos i no ens en sortirem. Sí, és de bojos. Però ja ho va dir ahir l'insociable i aspre Luis Enrique, que al final encara aconseguirà caure'm bé: “És la victòria de la fe; això és de bojos.” Doncs a veure si n'aprenem.