Tribuna
Governança als instituts
“Avui a Catalunya podem optimitzar processos i controls per reduir les possibilitats d’espifiar-la
Es diu que “la qualitat no és mai un accident: sempre és el resultat d’una gran intenció, d’un esforç sincer, d’una direcció intel·ligent i d’una execució hàbil” (William A. Foster). Tot i que vostès ja ho saben, cal recordar que no és el mateix la governança que el “govern”: a qualsevol nivell, polític, familiar, educatiu, etc. Dirigir no és només manar, sinó encomanar una visió estratègica, visualitzar el rendiment organitzatiu, supervisar les accions delegades, sense ofegar-les ni abduir-les. Avui dia estem en condicions, a Catalunya, d’optimitzar les maneres de fer, els processos de decisió i els controls avaluadors a fi que –comptant amb la fal·libilitat humana– reduïm les possibilitats d’espifiar-la. Per això avaluem, posem càmeres, fem inspeccions, usem protocols, encara que alguns antisistema o els anarquistes se’ns en queixin.
Les jerarquies inqüestionables, i aquells que actuen “com s’ha fet sempre”, no lideren res, malgrat que acumulin el poder fàctic: ho panseixen tot. Sabem que les polítiques públiques han de defugir la rígida integració vertical: treballem en entorns canviants i amb xarxes participatives. Tots necessitem la participació social, tenir cura d’una comunicació constructiva, afavorir una relacionabilitat enriquidora entre els membres de l’organització, amb ordre: això no és Xauxa. Per això emprem l’expressió governança (governance), que permet anar més enllà que el terme govern (government), lligat a models de decisió més antics, essencialment jeràrquics.
Parlem d’ensenyament? Sé que els professionals de l’educació són, en general, força competents. Pot semblar pretensiós, però és cert: ja sigui fruit d’una entrevista laboral, mèrits tipus LinkedIn o per les oposicions. També la inspecció té persones preparades. I tots plegats respectem el codi deontològic i les normatives de funcionament. Certament, hi pot haver moments de crisi o fatiga, inseguretats, etc., però ens n’anem sortint bé. D’on provindria aleshores la disfunció? De la manca d’un bon govern del recurs més valuós: els docents. El remei ni és car ni màgic: rau en una millor “governança”.
Aquest juliol conclou l’estudi Ara és demà (CEC), concretat en cinc àmbits: principis, sistema, centre educatiu, docents i alumnat. Reivindico aquí que se’n treguin conclusions clares, operatives. I el passat 22 de juny s’ha difós la resolució del Departament d’Ensenyament sobre els documents d’organització i gestió dels centres docents per al curs vinent: ¿i si els escrivíssim ben clars i els apliquéssim, amb autonomia, simplificant la malaguanyada burocràcia innecessària? Convé una estratègia, objectius i indicadors transparents, accions afirmatives que entenguin també les famílies i l’alumnat, i tot basat en una bona governança. Ens hi posem?