Urnafòbia

Surrealista. Així definia aquesta setmana l’alcalde de Tona, Josep Salom, la situació que passa aquests dies el municipi. Com segur que vostès ja deuen haver llegit, des de dilluns passat i fins avui dissabte, els prop de sis mil habitants d’aquest municipi d’Osona majors de setze anys estan convocats a participar en la consulta popular que ha organitzat l’Ajuntament del municipi per decidir quina bandera volen que els representi. Tona no tenia escut i van encarregar a Armand de Fluvià que fes una proposta i, posteriorment, basant-se en els colors de l’escut, que fes també diferents propostes per a una possible bandera del municipi. En va proposar cinc, i el ple de l’Ajuntament, el mes de març passat, va decidir una cosa ben normal, i és que la bandera l’escollissin els habitants del municipi. I, ai las! Què va fer l’Estat? Què ha fet el delegat del govern espanyol, Enric Millo? Presentar recurs al jutjat demanant que aturin la consulta, perquè aquesta no té el vistiplau de l’Estat. Surrealista. De bojos. Kafkià. Diguin-li com vulguin. Lamentable, penós, deplorable, desolador i tot el que vostès vulguin. També còmic i grotesc, si vostès volen. No pot, Tona, decidir que els seus habitants triïn la seva bandera? No és major d’edat, l’Ajuntament de Tona, per decidir que vol consultar els seus veïns per una cosa tan perillosa com triar la bandera? Aquesta és la confiança que ens té l’Estat? Indigna, Enric Millo, aquest tracte colonial. Indigna aquesta urnafòbia que teniu, aquesta urticària, com deia l’alcalde de Tona, a qualsevol cosa que soni a democràcia, a participació o consulta. Vivim, senyors meus, en un estat no només poc democràtic sinó en un estat venjatiu. Que ara vol passar factura (i una factura de 5 milions d’euros) a Mas, Ortega, Rigau i Homs, que té els consellers del govern advertits de desobediència (amenaçats seria la paraula), que persegueix urnes com si fossin armes, i que té un fiscal general que ha arribat a dir que perseguirà els voluntaris que participin en l’1-0. Això, senyors meus, és malaltís. I el cas de Tona no és cap anècdota. És categoria.