Opinió

la crònica

La parcialitat de la justícia espanyola

Els fets: l’Audiencia Nacional i, després, el Tribunal Suprem acusen de rebel·lió i sedició tot el govern anterior i els Jordis, sense cap prova i interpretant la llei esbiaixadament, segons manifesten molts juristes. El Tribunal Suprem (el jutge Llanera) decreta presó incondicional preventiva basant-se en acusacions falses de la policia i de la Guàrdia Civil. La justícia espanyola manté a Soto del Real i a Estremera presos que segons la llei espanyola i internacional haurien d’estar en presons a prop de les seves famílies, és a dir, a Catalunya. L’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem no són els organismes judicials per jutjar els suposats delictes de rebel·lió i sedició, que haurien de ser jutjats pel Tribunal de Justícia de Catalunya. Hi ha condemnats a tres, quatre, cinc i més anys de presó i estan en llibertat (Urdangarin i assaltants de la llibreria Blanquerna). Per cert, un dels condemnats és parent molt directe del ministre d’Educació i portaveu del Gobierno de España. Imputen i investiguen per incitar a l’odi i col·laborar en l’1-0 tuitaires, mestres, mecànics, pallassos, empresaris i mossos d’esquadra. El coronel Pérez de los Cobos manifesta en seu judicial que la llei està per damunt de la convivència, contradient l’ordre de la jutgessa que va ordenar als mossos i als policies nacionals i guàrdia civils que havien d’impedir la votació de l’1 d’octubre sense trencar la convivència. Ministres i periodistes anticipen, impúdicament, actuacions i resolucions judicials. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría pressiona, també impúdicament, el Tribunal Constitucional. Tot fa preveure que el jutge Llanera no donarà permís a Jordi Sànchez per acudir a la sessió d’investidura. Diu el catedràtic Javier Pérez Royo que, si això passa, el jutge estarà prevaricant. I podríem continuar.

La reflexió: la justícia espanyola que jutja casos de robatoris, accidents, assassinats, violència de gènere, fiscalitat, en fi, tot allò que va a judici, és bàsicament imparcial, amb els errors humans que es puguin donar, i té per altra part un bon grau d’independència. El problema rau quan el jutge és part en allò que ha de jutjar. Aleshores, no pot ser imparcial. I és exactament això el que passa en el tema de Catalunya i en el seu procés d’independència d’Espanya. Els jutges són Espanya i, per tant, part. I és per això que metafísicament no poden ser imparcials. Això explica, en bona part, les incongruències i irregularitats de les decisions judicials.

La conclusió: s’hauria d’anar a la justícia internacional, ja que tot fa pensar que la unitat d’Espanya és un bé sagrat que està per damunt dels drets humans, de les llibertats personals, de les llibertats col·lectives, de les injustícies. La unitat d’Espanya és el bé superior a preservar. I en aquest sentit tots els mitjans són vàlids. Aquí sí que el fi ho justifica tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.